El
proppassat 23 de maig CESFAC em va donar
la Medalla al mèrit en alimentació animal 2012. Aquesta
organització agrupa a les empreses i organitzacions de la Indústria
de l'Alimentació Animal espanyola i pretén, amb aquestes medalles,
reconèixer la labor de professionals i organitzacions que, en el
desenvolupament de les seves responsabilitats, han contribuït al
Sector. Pretenen, en definitiva, d'una banda reconèixer públicament
l'esforç i el compromís i, d'altra, servir d'inspiració.
En
el meu cas, en la breu ressenya del programa es deia textualment que
“se
reconoce su contribución a la gestión de la seguridad alimentaria
tanto por sus decisivas contribuciones a la Ley Catalana de Seguridad
Alimentaria, a la creación de la Sociedad Española de Seguridad
Alimentaria y a su labor al frente de la Agencia Catalana de
Seguridad Alimentaria”.
Evidentment,
en aquest viatge no he estat sol. Qualsevol dia començaré a fer una
llista de les persones que han contribuït i contribueixen a la
construcció d'un espai per a la seguretat alimentària singular,
coherent i al servei dels ciutadans i del teixit productiu d'Espanya
i del nostre país.
El
discurs de “laudatio”
va córrer a càrrec d'en Ignacio Arranz Recio, director general del
Foro
Interalimentario
que, com és habitual en aquests actes, va exagerar amablement i
ostensible els mèrits del candidat. En resposta, vaig dir unes
paraules que, en alguns moments, resumeixen la meva opinió actual
sobre l'estat de la seguretat alimentària. En efecte, després dels agraïments
preceptius vaig fer la contestatio
i vaig dir o vaig intentar dir (no ho vaig llegir), si fa o no fa,
alguna cosa (en castellà, es clar) com :
El
tres
d'octubre farà vint-i-nou anys que vaig començar a treballar com a
veterinari titular a la Secció d'Higiene Alimentària de la
Delegació Territorial a Lleida del Departament de Sanitat i
Seguretat Social de la, llavors incipient, Generalitat de Catalunya.
I,
a partir de l'any 1990, vaig treballar als serveis centrals del
departament ocupant diversos càrrecs a la Direcció General de
Salut Pública. Si algú m'hagués preguntat llavors en què
treballava jo hagués respost que en higiene dels aliments o, en els
darrers temps, hagués dit que en sanitat alimentària.
Després
de les crisis alimentàries que, tots els reunits aquí, vam viure en
primera persona, l'any 2000 va succeir un fet que canvià, de forma
radical, la meva percepció sobre el meu àmbit professional. La
Comissió Europea publicà un document clau “El Llibre Blanc sobre
Seguretat Alimentària” (un document, per cert, que como passa amb
El
Quijote
es més citat que llegit).
El
Llibre Blanc, en les seves línies generals, venia a configurar un
corpus
coherent, desenvolupat normativament a
posteriori,
per abordar els problemes d'innocuïtat dels aliments.
Era
una nova perspectiva que oferia líneas de solució per a les
diverses disfuncions que, en la meva pràctica professional, havia
observat al llarg dels anys.
Em
vaig adonar, llavors, de que ja no treballava en “higiene
alimentària” si no en quelcom que s'anomenava “seguretat
alimentària”. Això suposava que havia un conjunt de professionals
als que, segons el nou paradigma, tenia que considerar els meus
col·legues. Els professionals que treballaven en sanitat i benestar
animal, sanitat vegetal i alimentació animal passaven a ser els meus
col·legues en la seguretat alimentària.
S'iniciava,
a Espanya, un canvi de cultura al nostre àmbit. I m'ho vaig
creure...
De
tot això fa escassament dotze anys, que és molt poc temps en la
dinàmica temporal administrativa. La meva impressió personal és
que encara no s'han consolidat. Ni molt menys...
Per
tant encara ens queden reptes per a aconseguir la consolidació d'un
sistema de seguretat alimentària sòlid a Espanya.
En
primer lloc, aconseguir que s'imposi el criteri de que tenir un
alt nivell de seguretat alimentària forma part de les
infrastructures necessàries per ajudar a fer competitiva la
indústria agroalimentària. Més
enllà de l'objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de
qualitat, el sistema de seguretat alimentària ha de facilitar la
participació del sector agroalimentari al mercat interior europeu i
als mercats globals.
Per
aconseguir-ho, encara hem d'acabar de construir un sistema de control
oficial dels aliments integrat, de la granja a la taula, creïble,
prestigiós i homologable als dels països líders. Aquest enfocament
és més necessari que mai en un context de crisi
econòmica i tenint en compte la vocació exportadora de la industria
agroalimentària.
En
segon lloc, la consolidació definitiva de l'autocontrol ha de
suposar canvis qualitatius i quantitatius en la relació entre les
empreses i l'administració.
Hem
de superar la dinàmica amb la que vaig créixer professionalment que
consistia en que des de l'administració pensàvem que els empresaris
ens volen enganyar i que des dels empresaris es pensa que les mesures
que pren l'administració tenen com a finalitat molestar-los.
De
totes les maneres els hi haig de confessar que l'experiència més
positiva dels meus set anys al front de l'Agència Catalana de
Seguretat Alimentària ha estat la rapidesa amb la qual els sectors
primaris i, en concret, el de l'alimentació animal s'han incorporat
a l'exercici de les seves responsabilitats en la protecció de la
salut dels consumidors.
Moltes
gràcies i resto a la seva disposició per treballar, des de
qualsevulles que siguin les meves responsabilitats presents i
futures, en la consolidació d'un sector de l'alimentació animal
fort, competitiu i segur.
En
els propers posts intentaré desenvolupar aquests conceptes...
1 comentari:
ja era hora que tornèssis a escriure en aquest blog!!!
Comparteixo plenament aquests dos reptes i et confesso que tinc algun més...
Publica un comentari a l'entrada