5/6/11

El cas del "pepino asesino" (Episodi I: La investigació epidemiològica)

Incís primer: em perdonareu el títol espanyolitzat, però m’he apuntat a la moda de titulars pretesament graciosos i no trobo res adient que rimi amb cogombre (s’admeten suggeriments).

Des del principi del coneixement dels fets a casa nostra, allà pel 24 de maig proppassat, he anat seguint el brot de toxiinfecció alimentària per Escherichia coli verotoxigènic (ECV), al nord d’Alemanya, amb una creixent perplexitat.

Incís segon: ara me n’adono que perplexitat és una paraula que es repeteix a bastament a quasi be totes les entrades d’aquest bloc. I jo que pensava que això de quedar-se perplex era una experiència que minvava amb l’edat...

Be, anem per feina. En principi, semblava un cas potencialment interessant per fer alguns comentaris en aquest bloc i, per això, li vaig dedicar especial atenció a les informacions que, bé des de la premsa generalista, bé des dels organismes oficials, s’anava emetent. Quan el brot s’acabi, pensava, escriuré alguns comentaris sobre algunes de les seves peculiaritats. Avui, 5 de juny, dotze dies després, no s’albira un final al cas i començaré a fer alguns comentaris sobre diversos aspectes que he observat, intentant passar de l’anècdota a la categoria i buscar explicacions a tot plegat. Toca parlar avui de la investigació epidemiològica.

El dimarts 24 de maig la premsa parlava d’un brot provocat per l’ECV O157:H7, amb uns 300 afectats dels quals més de 40 es trobaven en estat greu havent-hi desenvolupat la síndrome urèmica hemolítica. Una dona de 83 anys havia mort i no es tenia clar el vehicle de la toxiinfecció. Es parlava de verdures i hortalisses, de carns, de productes lactis no pasteuritzats i, àdhuc, d’aigua.

Les notícies del dimecres 25 solament variaven en que s’havien doblat els afectats i es sospitava de dos morts més. Geogràficament, havia afectats a 14 dels 16 lander. En un estudi enquestant a 25 malats (!?) d’Hamburg,  l’Institut Robert Koch determinà que els afectats havien menjat significativament més enciam, tomata i cogombre que els controls.

El dijous 26 la ja cèlebre senadora de sanitat d'Hamburg, Cornelia Prüfer-Storcks, va anunciar en roda de premsa que s'havia trobat ECV en tres cogombres d'origen espanyol indeterminat. No descartava, però, altres aliments implicats.

Divendres 27 Alemanya comunica al RASFF tres lots de cogombres contaminats amb ECV dels quals dos provenien d'Espanya i un indeterminat d'Holanda o de Dinamarca !!!.

El dilluns 30, les autoritats d'Hamburg, reconeixen que el bacteri trobat als cogombres espanyols no coincideix amb el dels malalts i confessen que estan com al principi, sense cap aliment sospitós. Es confirma que l’agent causant és l’ECV O104:H4.

El mateix dia 30, sense conèixer el desmentit, vaig fer unes declaracions al diari ADN, com a membre de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), que la periodista va resumir amb el titular “Esa partida tenía E. Coli pero ¿es la culpable?".

Soc un geni? O un bruixot?

No. La meva reflexió provenia del coneixement què la troballa no havia vingut a través de la investigació epidemiològica acurada sinó d'un mostreig exhaustiu dels mercats i comerços d'Hamburg. Increïble !!!

Li vaig explicar a la periodista que és com si per a investigar un brot de salmonel·losi a, posem per cas, el Poble Nou, sospitant dels productes carnis, anéssim a agafar mostres d'hamburgueses i carns picades als mercats, supermercats i carnisseries del barri. Tenim moltes probabilitats de trobar una Salmonel·la, però voldrà dir que és l'origen del brot?

Definitivament, estem al davant d'una investigació epidemiològica lamentable. Un veritable fracàs dels sistemes de control epidemiològic alemanys. Amb casos des del 2 de maig (fa més d'un mes !!!), al voltant de 20 morts i més de 2.000 afectats, encara no es te una hipòtesi plausible sobre l'origen de la toxiinfecció !!!

I el que és més greu, en els darrers temps, les investigacions epidemiològiques matusseres dels brots s’estan convertint en un costum arreu d'Europa i d'Espanya.

Els que treballem en seguretat alimentària vam fer el nostre procés de reflexió i catarsi, a la Unió Europea, al voltant del 2000 i, encara que amb entrebancs i dificultats, estem en el procés de canviar el nostre paradigma. Els serveis de vigilància i control epidemiològics no ho han fet i treballen, conceptualment, com al segle passat.

Les úniques excepcions que conec, amb una voluntat de canvi de paradigma, són les reflexions al voltant de la creació de l'Agència de Salut Pública de Canadà (després de la crisi del SARS) i de l'Agència de Protecció de la Salut del Regne Unit. En ambdós casos va ser cabdal la voluntat de reforçar els recursos de control epidemiològic per a la intervenció en emergències sobre el terreny.

I a Catalunya i a Espanya? Podem estar tranquils?

Doncs, desgraciadament, crec que estem en la mateixa situació que Alemanya i ens podia haver passat el mateix. A més el fet s’agreuja ja que en la darrera dècada els esforços de debat en el si de la salut pública han estat centrats, a casa nostra, en termes metafísics i conceptuals sobre la expansió de la salut pública, per tal de justificar estructures organitzatives enormes i burocratitzades. Les úniques referències que s’han fet al control epidemiològic han sigut per refermar la seva pertinença al nucli tradicional de la salut pública, sense cap avenç en la seva reforma. Us recomano la lectura de les lleis i projectes de salut pública del govern central i de diverses comunitats autònomes (València, Catalunya, Castella i Lleó, Aragó, Extremadura i Andalusia).

Però el cas de les Lleis de Salut Pública dòna per un debat en profunditat i mereix diverses entrades al bloc. Vaig començar a reflexionar sobre aquesta “vis expansiva” de la salut pública a les nostres contrades, cas únic al món per cert, i les repercussions sobre la seguretat alimentària, a la meva primera entrada, allà pel 9 de novembre de l’any passat, "Quo vadis seguretat alimentària?"

També “El cas del pepino asesino” es mereix un segon episodi dedicat a la comunicació del risc. Les imatges de tothom menjant cogombres en públic precisen d'un comentari apart.

Abans de penjar aquest text al bloc, el Telenotícies Vespre informa que les autoritats alemanyes (sembla que) tenen un altre sospitós: “brots de soja" produïts a Alemanya. Demà sabrem si l'han encertada....

7 comentaris:

Ricard Parés ha dit...

La Vanguardia també en va parlar aquest diumenge: http://www.porcat.org/download/110605_vanguardia.pdf.

Eduard, com sempre, totalment d'acord amb tu. Deixa'm afegir (i ja saps que són pesadet...) que a Europa, davant qualsevol crisi sanitària, no tant sols ens trobem davant uns estudis epidemiològics incomprensiblement lents, sinó que tots els països corren (o volen) a "aprofitar l'ocasió" per establir barreres comercials. Encara no ens creiem això d'Europa....

Mònica ha dit...

Els éssers humans sóm màquines d'inventar, de vegades inventem coses que no tenen massa sentit... De vegades són coses que només serveixen per destruir el planeta o normatives, els objectius de les quals, no entenem molt bé... Podríem invertir el nostre temps en coses més profitoses no? Col.laborar més entre tots, ajudar als països més desprotegits...

Però amics és el que hi ha i més val que ho comencem a acceptar. Intentem canviar el que podem canviar i deixem estar tot el que no està al nostre abast. La vida és imperfecta.

Aquesta crisi dels cogombres s'ha portat malament des del principi, però hem d'aprofitar aquest fet per aprendre. No critiquem tant als alemanys i aprofitem per mirar-nos una mica nosaltres mateixos que sóm igual d'imperfectes que els nostres amics alemanys...

Gràcies Eduard per aquest post tan i tan encertat.

Mònica

Anònim ha dit...

Amb l'edat el que minven són altres coses... ja ho hauries de saber...

Salut!

Alfons

Jesús Galindo ha dit...

Doncs sembla ser que no l’han encertada (again!) ni amb els cogombres ni amb la soja

“La meva reflexió provenia del coneixement què la troballa no havia vingut a través de la investigació epidemiològica acurada sinó d'un mostreig exhaustiu dels mercats i comerços d'Hamburg. Increïble !!!”

Això que dius es molt fort!! Sí, increïble

Penso que no tenim suficient informació sobre la investigació, enquesta, mostreig, etc…això fa pensar que hi ha alguna (s) cosa (s) que no s’ha fet be. Els alemanys que tenen fama d’eficients, meticulosos i poc imaginatius…o potser es per això.

Com deia el nascut a alemnya Albert Einstein:
“ en els moments de crisi, sols la imaginació es més important que el coneixement”

Per cert, ja tinc ganes de llegir les següents entregues, sobretot la part de comunicació...

Jesús

Paco una vez dijo: ha dit...

Hombre,
Un post tan exhaustivo sin tratar de discernir entre las competencias de cada uno (europeas, nacionales, regionales, agencias, evaluadores de riesgo, gestores, operadores de redes de transmisión de información en tiempo real) queda algo cojo, no?

A lo mejor parte del problema procede del giro copernicano de 2000 y de la apresurada y poca reflexiva adopción del sacrosanto "principio de precaución" como dogma primero de la sanidad…

Por cierto, lo de que el Reino Unido dispone de recursos públicos reforzados desplegados sobre el terreno es una broma o me he perdido algo?

Finalmente @Alfons: que sabiduría…

Eduard Mata ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris....

La veritat és que intento desmarcar-me de la tendència global "hooliganesca" del partit Alemanya contra Espanya... (La UEFA ens te mania... Els àrbitres xiulen contra nosaltres...). La veritat és que els fets van confirmant que la investigació epidemiològica de l'assumpte ha estat nefasta. I he de reconèixer que m'ha sorprès... Deu ser per la imatge que tenim dels alemanys...

Sobre la comunicació, Ricard, ja parlarem un altre dia però és de tesi doctoral (no se si tindré suficient amb una entrada al bloc).

Sobre el canvi radical de l'aplicació del principi de precaució, Paco, no detecto su aplicación por ningún lado. Creo que la aplicación de medidas preventivas o la aplicación del principio de "por si acaso" no tiene nada que ver con el principio de precaución. Pero me has dado una idea, escribiré, en breve, una entrada sbre este principio para ver si nos ponemos de acuerdo sobre el concepto...

Ypor último, Paco, solamente opino sobre las INTENCIONES de los "british", no sobre el resultado final que no parece, por lo que dices, muy halagüeño... Quedé un poco desconcertado por cómo la APS británica trató el tema de la intoxicación en el mejor restaurante de la GB (se llama "El pato cojo") que me pareció alucinante... Si sabes más dilo !!!!
En fin, moltes gràcies a tots (inclòs Anònim) i a continuar divertint-nos discutint temes que ens agraden....

Paco dijo una vez ha dit...

Gracias a ti por estimularnos y soportarnos.
Por cierto, pregunta para eruditos como tú: ¿cuándo y cómo se introdujo en España (y en español o catalán) el término o incluso el concepto (si existe) de “seguridad alimentaria/securetat alimentària” postergando el clásico “higiene de los alimentos”.
Anhelo la respuesta tanto como la salida de los Gil de mi equipo…

Como dice Alfons: Salut