5/6/11

El cas del "pepino asesino" (Episodi I: La investigació epidemiològica)

Incís primer: em perdonareu el títol espanyolitzat, però m’he apuntat a la moda de titulars pretesament graciosos i no trobo res adient que rimi amb cogombre (s’admeten suggeriments).

Des del principi del coneixement dels fets a casa nostra, allà pel 24 de maig proppassat, he anat seguint el brot de toxiinfecció alimentària per Escherichia coli verotoxigènic (ECV), al nord d’Alemanya, amb una creixent perplexitat.

Incís segon: ara me n’adono que perplexitat és una paraula que es repeteix a bastament a quasi be totes les entrades d’aquest bloc. I jo que pensava que això de quedar-se perplex era una experiència que minvava amb l’edat...

Be, anem per feina. En principi, semblava un cas potencialment interessant per fer alguns comentaris en aquest bloc i, per això, li vaig dedicar especial atenció a les informacions que, bé des de la premsa generalista, bé des dels organismes oficials, s’anava emetent. Quan el brot s’acabi, pensava, escriuré alguns comentaris sobre algunes de les seves peculiaritats. Avui, 5 de juny, dotze dies després, no s’albira un final al cas i començaré a fer alguns comentaris sobre diversos aspectes que he observat, intentant passar de l’anècdota a la categoria i buscar explicacions a tot plegat. Toca parlar avui de la investigació epidemiològica.

El dimarts 24 de maig la premsa parlava d’un brot provocat per l’ECV O157:H7, amb uns 300 afectats dels quals més de 40 es trobaven en estat greu havent-hi desenvolupat la síndrome urèmica hemolítica. Una dona de 83 anys havia mort i no es tenia clar el vehicle de la toxiinfecció. Es parlava de verdures i hortalisses, de carns, de productes lactis no pasteuritzats i, àdhuc, d’aigua.

Les notícies del dimecres 25 solament variaven en que s’havien doblat els afectats i es sospitava de dos morts més. Geogràficament, havia afectats a 14 dels 16 lander. En un estudi enquestant a 25 malats (!?) d’Hamburg,  l’Institut Robert Koch determinà que els afectats havien menjat significativament més enciam, tomata i cogombre que els controls.

El dijous 26 la ja cèlebre senadora de sanitat d'Hamburg, Cornelia Prüfer-Storcks, va anunciar en roda de premsa que s'havia trobat ECV en tres cogombres d'origen espanyol indeterminat. No descartava, però, altres aliments implicats.

Divendres 27 Alemanya comunica al RASFF tres lots de cogombres contaminats amb ECV dels quals dos provenien d'Espanya i un indeterminat d'Holanda o de Dinamarca !!!.

El dilluns 30, les autoritats d'Hamburg, reconeixen que el bacteri trobat als cogombres espanyols no coincideix amb el dels malalts i confessen que estan com al principi, sense cap aliment sospitós. Es confirma que l’agent causant és l’ECV O104:H4.

El mateix dia 30, sense conèixer el desmentit, vaig fer unes declaracions al diari ADN, com a membre de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), que la periodista va resumir amb el titular “Esa partida tenía E. Coli pero ¿es la culpable?".

Soc un geni? O un bruixot?

No. La meva reflexió provenia del coneixement què la troballa no havia vingut a través de la investigació epidemiològica acurada sinó d'un mostreig exhaustiu dels mercats i comerços d'Hamburg. Increïble !!!

Li vaig explicar a la periodista que és com si per a investigar un brot de salmonel·losi a, posem per cas, el Poble Nou, sospitant dels productes carnis, anéssim a agafar mostres d'hamburgueses i carns picades als mercats, supermercats i carnisseries del barri. Tenim moltes probabilitats de trobar una Salmonel·la, però voldrà dir que és l'origen del brot?

Definitivament, estem al davant d'una investigació epidemiològica lamentable. Un veritable fracàs dels sistemes de control epidemiològic alemanys. Amb casos des del 2 de maig (fa més d'un mes !!!), al voltant de 20 morts i més de 2.000 afectats, encara no es te una hipòtesi plausible sobre l'origen de la toxiinfecció !!!

I el que és més greu, en els darrers temps, les investigacions epidemiològiques matusseres dels brots s’estan convertint en un costum arreu d'Europa i d'Espanya.

Els que treballem en seguretat alimentària vam fer el nostre procés de reflexió i catarsi, a la Unió Europea, al voltant del 2000 i, encara que amb entrebancs i dificultats, estem en el procés de canviar el nostre paradigma. Els serveis de vigilància i control epidemiològics no ho han fet i treballen, conceptualment, com al segle passat.

Les úniques excepcions que conec, amb una voluntat de canvi de paradigma, són les reflexions al voltant de la creació de l'Agència de Salut Pública de Canadà (després de la crisi del SARS) i de l'Agència de Protecció de la Salut del Regne Unit. En ambdós casos va ser cabdal la voluntat de reforçar els recursos de control epidemiològic per a la intervenció en emergències sobre el terreny.

I a Catalunya i a Espanya? Podem estar tranquils?

Doncs, desgraciadament, crec que estem en la mateixa situació que Alemanya i ens podia haver passat el mateix. A més el fet s’agreuja ja que en la darrera dècada els esforços de debat en el si de la salut pública han estat centrats, a casa nostra, en termes metafísics i conceptuals sobre la expansió de la salut pública, per tal de justificar estructures organitzatives enormes i burocratitzades. Les úniques referències que s’han fet al control epidemiològic han sigut per refermar la seva pertinença al nucli tradicional de la salut pública, sense cap avenç en la seva reforma. Us recomano la lectura de les lleis i projectes de salut pública del govern central i de diverses comunitats autònomes (València, Catalunya, Castella i Lleó, Aragó, Extremadura i Andalusia).

Però el cas de les Lleis de Salut Pública dòna per un debat en profunditat i mereix diverses entrades al bloc. Vaig començar a reflexionar sobre aquesta “vis expansiva” de la salut pública a les nostres contrades, cas únic al món per cert, i les repercussions sobre la seguretat alimentària, a la meva primera entrada, allà pel 9 de novembre de l’any passat, "Quo vadis seguretat alimentària?"

També “El cas del pepino asesino” es mereix un segon episodi dedicat a la comunicació del risc. Les imatges de tothom menjant cogombres en públic precisen d'un comentari apart.

Abans de penjar aquest text al bloc, el Telenotícies Vespre informa que les autoritats alemanyes (sembla que) tenen un altre sospitós: “brots de soja" produïts a Alemanya. Demà sabrem si l'han encertada....