Pàgines

13/7/11

El mercuri, les recomanacions de l’AESAN als consumidors, els dictàmens dels comitès científics i altres històries (I)

Portem uns deu anys amb això de l'anàlisi del risc i, consegüentment, uns deu anys de convivència, no sempre pacífica, entre els “curritos” encarregats de la gestió del risc i els “savis” encarregats dels dictàmens científics i, per tant, de l'avaluació del risc.

S'ha de tenir en compte, però, que els temps administratius, com els geològics, tenen uns ritmes diferents als que regulen la vida de les persones i crec que, malgrat els deu anys de vigència de l’avaluació del risc, estem encara en el procés de construcció del sistema. De forma més planera: encara estem aprenent.

Per què explico això?

Perquè l’origen de l’última “alarma” sobre seguretat alimentària (la notícia de El País, de 30 de juny, referida als consells de consum de peix, per a determinats col•lectius de risc, degut al seu contingut en metilmercuri) es troba en un informe d’avaluació del risc del Comitè Científic de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN). I, a bodes em convides!, tots coneixeu la meva afecció al tema dels contaminants químics i especialment al metilmercuri (Si te dicen que comí).

D’aquest assumpte m’interessen fonamentalment els elements de comunicació, el procés d’avaluació del risc i com innovem a l'hora de gestionar el risc.

ELS FETS

Fem la cronologia dels fets:
  • La Xunta de Galícia va demanar al Comitè Científic de l’AESAN una evaluación de riesgos que permita estudiar posibles estrategias de gestión integral en relación con la comercialización de partidas de determinados productos de la pesca (especialmente el pez espada) con contenidos de mercurio superiores a los establecidos en la legislación vigente". Traduït al “roman paladino”: què es pot fer amb el peix espasa que entra per les llotges de Galícia quan una part important dels exemplars, de forma sistemàtica, supera els límits legals establerts per al mercuri de 1 mg/kg de pes fresc?. Vull entendre que el que es demanava, implícitament, és la possibilitat de incrementar els límits màxims permesos de mercuri en determinades espècies (fonamentalment del peix espasa) i gestionar el risc amb instruments de comunicació del risc adreçats, sobre tot, a col•lectius de risc.
  • El 28 de setembre de 2010, en sessió plenària, el Comitè Científic, de l’AESAN aprovà un “Informe en relación a los niveles de mercurio establecidos para productos de la pesca" en el que figurava com a conclusió: “teniendo en cuenta que los resultados obtenidos en los estudios de evaluación en población española demuestran que la exposición al Hg no es baja, en especial en los grupos de población de riesgo, y que el tamaño de la ración recomendada de carne de peces predadores (por ejemplo, pez espada) en dichos grupos ya es reducido (100 g/semana), no se recomienda aumento alguno de los contenidos máximos establecidos para el Hg en pescados y productos de la pesca.”
Home, no sé si van contestar ben bé la pregunta, però el que sembla clar és que consideren els límits màxims legals com un instrument bàsic de gestió del risc i que, per això, no es plantegen la seva modificació a l’alça.
  • El 14 d’abril de 2011 l’AESAN va publicar, a la seva pàgina web, unes “Recomendaciones de consumo de pescado para poblaciones sensibles debido a la presencia de mercurio". Es tractava d’actualitzar unes recomanacions anteriors (2008) com a conseqüència de les dades aportades per l’Informe del Comitè Científic citat en el punt anterior. La nova recomanació deia el següent: Se recomienda precaución a las mujeres embarazadas o que puedan llegar a estarlo, mujeres en fase de lactancia y a niños de corta edad (entre 1 y 30 meses). A este grupo de población se recomienda consumir una amplia variedad de pescados, evitando consumir las especies más contaminadas con mercurio cuyo consumo debe limitarse. Las recomendaciones para el consumo de Pez espada, Tiburón, Atún rojo (Thunnus thynnus: especie grande, normalmente consumida en fresco o congelada y fileteada) y Lucio son las siguientes:
    • Mujeres en edad fértil, embarazadas o en período de lactancia. Evitar el consumo
    • Niños < 3 años. Evitar el consumo
    • Niños 3-12 años. Limitar a 50 gr/semana o 100gr/ 2 semanas. (No consumir ningún otro de los pescados de esta categoría en la misma semana.”
  • El 26 de maig de 2011, l’AESAN publicà una nota de recomanacions de consum que anunciava la publicació de tres recomanacions: una sobre peix i mercuri, una altra sobre crustacis i cadmi i una tercera sobre nitrats i verdures. En el text, que no he sabut trobar al web de l’AESAN, es feia una reflexió sobre les mesures de gestió del risc i s’afirmava: La fijación de límites máximos en la legislación es la medida de gestión del riesgo más eficaz. No obstante, en ocasiones, esta medida no supone una protección adecuada para ciertos grupos de la población considerados “de riesgo”, por lo que es necesario recurrir a “recomendaciones de consumo” para reducir la exposición de los consumidores de estas poblaciones sensibles al factor de riesgo”.
El paràgraf és interessant perquè introdueix un element cabdal: la gestió del risc no solament es fa mitjançant l’establiment normatiu de límits màxims sinó també amb recomanacions de consum, sobre tot pel que fa a determinats col•lectius de risc.
  • El 30 de juny de 2011, El País publicava una notícia amb el titular “Sanidad recomienda a embarazadas y niños no comer atún ni pez espada". L’article explicava bé el tema i deia textualment: “Presionada por el sector pesquero para relajar los niveles máximos aceptables de mercurio, la AESAN decidió encargar a su comité científico una reevaluación de los riesgos. "Concluyó que no solo no había margen para la relajación, sino que la mayoría de niños y mujeres rozan ya los límites aceptables de este tóxico", afirma Victorio Teruel, jefe del área de gestión de riesgos químicos de la agencia. La AESAN recomienda ahora que embarazadas y menores de tres años no consuman nada de pez espada, tiburón o atún rojo, y que los niños de 3 a 12 años no superen los 50 gramos a la semana.
Fixem-nos que la “notícia” de El País es publica 75 dies després de la publicació per part de l’AESAN de la recomanació. Difícilment es pot dir allò de notícia d'última hora !!!

I a partir d’aquí es va iniciar una petita turmenta que va durar fins al 8 de juliol i que, desgraciadament, no va servir per enriquir el debat sinó per demostrar que, després de molts anys d’intentar aprendre de les crisis alimentàries per millorar la seva gestió i comunicació, hem aprés molt poc.

LA REPERCUSIÓ PERIODÍSTICA

El mateix dia 30 comencen les reaccions i podem llegir coses com:
  • El País (30-6-2011): “El sector pesquero reacciona con irritación”.
  • Ara (30-6-2011):“Xavier Llebaria, director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària, explica que des de l'any 2008 desaconsellen a les dones embarassades i els infants fins a tres anys consumir peixos de l'espècie dels grans depredadors, com la tonyina o l'emperador, per les elevades concentracions de mercuri que tenen.” I, més endavant, tot i això, destaca que en les anàlisis que es fan periòdicament per conèixer si hi ha algun tipus d'element tòxic perillós als aliments "mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals".
  • El País (1-7-2011): “El sector pesquero pide una rectificación a Sanidad por una "alarma innecesaria”. Javier Garat, secretario general de la Confederación Española de Pesca (Cepesca) y presidente de la Asociación de Organizaciones Nacionales de Empresas Pesqueras de la UE, cree que se "ha creado una alarma innecesaria", al aplicar unas recomendaciones más estrictas que las emitidas por la Comisión Europea, que indica limitar el consumo de atún (sin especificar el tipo) a dos ingestas por semana y el de pez espada o tiburón a menos de 100 gramos semanales para ese colectivo.
  • El País (1-7-2011): “El Gobierno ocultó siete años un estudio de los tóxicos en el pescado. La justicia destapa el dictamen confidencial de 2003 que halló niveles excesivos de mercurio en el emperador - Medio Ambiente alega que era un texto interno.” I al text s’afirma: “El resultado no dejaba dudas. El 62,5% de las 128 muestras de marrajo superaba el nivel máximo permitido de mercurio. El 54,2% de las muestras de pez espada estaban por encima del límite legal en mercurio y el 79% excedían el límite de cadmio. En la tintorera, el número de muestras con concentración superior a la permitida baja hasta el 50%. Los niveles de metales en atún rojo, en cambio, son mucho menores, ya que solo cuatro muestras superaron el límite.
  • El País (3-7-2011): “El pescado es bueno, ese es el mensaje. La alerta de evitar el atún rojo y el pez espada ha sido proporcional al riesgo, pero se ha comunicado mal, según los expertos.
  • Agrodigital (8-7-2011): “El MARM y AESAN se reúnen con el sector extractivo y transformador para analizar las recomendaciones de consumo de pescado.
CONCLUSIONS

¿Podem fer algunes reflexions sobre aquesta història?
  • La Xunta de Galícia fa una consulta encertada, posant un tema controvertit a sobre de la taula. Demana una estratègia integral per a ordenar la comercialització de peix espasa amb continguts de mercuri que superen la legislació vigent. Implícitament reconeix que la gestió de riscos basada en la fixació de límits màxims per a contaminants persistents en un aliment és insuficient si no es te en compte el seu consum. En el meu anterior post (Si te dicen que comí) intentava explicar-ho i deia textualment:
Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).
Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.
26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

No anava desencaminat en el supòsit, tenint en compte que, malgrat l'afirmació del director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), més del 50% dels exemplars analitzats superen el límit legal màxim de mercuri, amb la qual cosa és de suposar que més del 50% dels exemplars posats a la venda l’ultrapassen.

Hem de reconèixer, d’una vegada, que la fixació de límits màxims es fonamenta en la garantia jurídica en els intercanvis comercials i no tant en termes de salut. Gràcies a aquest límit, durant el 2010, Itàlia va refusar 27 partides de peix espasa procedents d’Espanya i Portugal. Algú em pot dir quin perill per a la salut pública es produeix per la comercialització de partides de peix espasa amb 1,2 mg/kg de mercuri?

Si aquests límits són tant importants per a la salut algú em pot respondre per què per a “evitar la pertorbació del mercat”
    • Els productes vegetals ecològics poden contenir el doble d'algunes micotoxines que els obtinguts amb l'agricultura convencional?
    • Els salmons del mar Bàltic poden tenir el doble de dioxines que els provinents d'altres orígens?
    • Els peixos depredadors poden contenir el doble de mercuri que la resta d'espècies?
  • Sobre l'Informe del Comitè Científic de l'AESAN hi ha alguns aspectes que em criden l'atenció. En primer lloc, hi ha una certa confusió ja que de vegades es refereixen al peix en general, d'altres als depredadors i d'altres al peix espasa en concret. Cal recordar que la consulta és sobre el peix espasa fonamentalment. Per tant la conclusió de que no es recomana cap increment dels contingut màxims de mercuri en peix no contesta la pregunta de la Xunta. De totes les maneres l’informe es mereix una pròxima entrada al bloc més detallada.
  • Amb les dades disponibles, la recomanació de l'AESAN em sembla molt encertada. S'ha de poder dir a la població com pot guarir de la seva salut.
  • Es curiós com a partir d’una informació sobre un tema que no és nou, elaborada correctament i amb un missatge clar i inequívoc es munten crisis artificials.
  • Probablement, la manera més efectiva d’accedir als col•lectius de risc, en aquest cas, és anant-los a buscar. Una recomanació similar a la de l’AESAN està disponible a la web de l'ACSA des de l’11 de febrer de 2008. I a la Guia per a embarassades, que es facilita a la primera visita al ginecòleg d’asistència primària a Catalunya, es dona el mateix consell des de l’agost de 2008. I no ha passat res !!!
  • Sembla que és metafísicament impossible que l’administració pública fugi del estil “Cañete” de comunicació. Expressions com “no passa res”, “està tot controlat” o “gràcies als controls exhaustius sobre els aliments que es comercialitzen mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals”, haurien de passar a millor vida. Sobre tot quan no van acompanyades de dades (controls, anàlisis, etc.) que puguin recolzar-lo. Sisplau, tractem als consumidors i a la població com a adults !!!.
  • Els sectors continuen reaccionant de manera infantil. “El sector pesquero reacciona con irritación” o “pide una rectificación a Sanidad” són exemples de comportament immadur i poc professional d’un sector alimentari que treballa amb aliments que aporten beneficis però també tenen problemes. Sembla necessària una assumpció clara i transparent dels uns i dels altres.
I no oblidem que, al marge de les relacions entre alimentació i salut, a l’hora de nodrir-nos hem de tenir en compte altres valors. Estic llegint el llibre “El lladre de cervells" de Pere Estupinyà, per cert molt recomanable. El subtítol és indicatiu de la temàtica que tracta: “Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants”. En un del seus capítols, titulat “Pèrdua de biodiversitat per caprici” es pot llegir el següent:

"Aquesta manca de conscienciació és el punt en que més va insistir l’ecòleg marí del CSIC i explorador de National Geographic Enric Sala, quan, durant la nostra trobada a la seu central d’aquesta mítica societat, va dir-me: “Imagina’t que vas a la carnisseria i et diuen: “Avui tenim carn de tigre”. No et semblaria una aberració? Doncs és el mateix que demanar tonyina vermella en un restaurant japonès”. La denúncia d’Enric és contundent: pesquem grans predadors en declivi com la tonyina vermella o el peix espasa perquè hi ha gent que està disposada a pagar molts diners per aquestes menges. Però això no té cap sentit des d’un punt de vista mediambiental. És com menjar lleons o tigres en comptes de vaques o pollastres. Ens agrada alimentar-nos amb les espècies que són al capdamunt de la cadena alimentària, les quals, a banda de reproduir-se menys i créixer més a poc a poc, tenen un paper fonamental en l’equilibri dels ecosistemes."

Apa, reflexionem-hi !!!

5/6/11

El cas del "pepino asesino" (Episodi I: La investigació epidemiològica)

Incís primer: em perdonareu el títol espanyolitzat, però m’he apuntat a la moda de titulars pretesament graciosos i no trobo res adient que rimi amb cogombre (s’admeten suggeriments).

Des del principi del coneixement dels fets a casa nostra, allà pel 24 de maig proppassat, he anat seguint el brot de toxiinfecció alimentària per Escherichia coli verotoxigènic (ECV), al nord d’Alemanya, amb una creixent perplexitat.

Incís segon: ara me n’adono que perplexitat és una paraula que es repeteix a bastament a quasi be totes les entrades d’aquest bloc. I jo que pensava que això de quedar-se perplex era una experiència que minvava amb l’edat...

Be, anem per feina. En principi, semblava un cas potencialment interessant per fer alguns comentaris en aquest bloc i, per això, li vaig dedicar especial atenció a les informacions que, bé des de la premsa generalista, bé des dels organismes oficials, s’anava emetent. Quan el brot s’acabi, pensava, escriuré alguns comentaris sobre algunes de les seves peculiaritats. Avui, 5 de juny, dotze dies després, no s’albira un final al cas i començaré a fer alguns comentaris sobre diversos aspectes que he observat, intentant passar de l’anècdota a la categoria i buscar explicacions a tot plegat. Toca parlar avui de la investigació epidemiològica.

El dimarts 24 de maig la premsa parlava d’un brot provocat per l’ECV O157:H7, amb uns 300 afectats dels quals més de 40 es trobaven en estat greu havent-hi desenvolupat la síndrome urèmica hemolítica. Una dona de 83 anys havia mort i no es tenia clar el vehicle de la toxiinfecció. Es parlava de verdures i hortalisses, de carns, de productes lactis no pasteuritzats i, àdhuc, d’aigua.

Les notícies del dimecres 25 solament variaven en que s’havien doblat els afectats i es sospitava de dos morts més. Geogràficament, havia afectats a 14 dels 16 lander. En un estudi enquestant a 25 malats (!?) d’Hamburg,  l’Institut Robert Koch determinà que els afectats havien menjat significativament més enciam, tomata i cogombre que els controls.

El dijous 26 la ja cèlebre senadora de sanitat d'Hamburg, Cornelia Prüfer-Storcks, va anunciar en roda de premsa que s'havia trobat ECV en tres cogombres d'origen espanyol indeterminat. No descartava, però, altres aliments implicats.

Divendres 27 Alemanya comunica al RASFF tres lots de cogombres contaminats amb ECV dels quals dos provenien d'Espanya i un indeterminat d'Holanda o de Dinamarca !!!.

El dilluns 30, les autoritats d'Hamburg, reconeixen que el bacteri trobat als cogombres espanyols no coincideix amb el dels malalts i confessen que estan com al principi, sense cap aliment sospitós. Es confirma que l’agent causant és l’ECV O104:H4.

El mateix dia 30, sense conèixer el desmentit, vaig fer unes declaracions al diari ADN, com a membre de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), que la periodista va resumir amb el titular “Esa partida tenía E. Coli pero ¿es la culpable?".

Soc un geni? O un bruixot?

No. La meva reflexió provenia del coneixement què la troballa no havia vingut a través de la investigació epidemiològica acurada sinó d'un mostreig exhaustiu dels mercats i comerços d'Hamburg. Increïble !!!

Li vaig explicar a la periodista que és com si per a investigar un brot de salmonel·losi a, posem per cas, el Poble Nou, sospitant dels productes carnis, anéssim a agafar mostres d'hamburgueses i carns picades als mercats, supermercats i carnisseries del barri. Tenim moltes probabilitats de trobar una Salmonel·la, però voldrà dir que és l'origen del brot?

Definitivament, estem al davant d'una investigació epidemiològica lamentable. Un veritable fracàs dels sistemes de control epidemiològic alemanys. Amb casos des del 2 de maig (fa més d'un mes !!!), al voltant de 20 morts i més de 2.000 afectats, encara no es te una hipòtesi plausible sobre l'origen de la toxiinfecció !!!

I el que és més greu, en els darrers temps, les investigacions epidemiològiques matusseres dels brots s’estan convertint en un costum arreu d'Europa i d'Espanya.

Els que treballem en seguretat alimentària vam fer el nostre procés de reflexió i catarsi, a la Unió Europea, al voltant del 2000 i, encara que amb entrebancs i dificultats, estem en el procés de canviar el nostre paradigma. Els serveis de vigilància i control epidemiològics no ho han fet i treballen, conceptualment, com al segle passat.

Les úniques excepcions que conec, amb una voluntat de canvi de paradigma, són les reflexions al voltant de la creació de l'Agència de Salut Pública de Canadà (després de la crisi del SARS) i de l'Agència de Protecció de la Salut del Regne Unit. En ambdós casos va ser cabdal la voluntat de reforçar els recursos de control epidemiològic per a la intervenció en emergències sobre el terreny.

I a Catalunya i a Espanya? Podem estar tranquils?

Doncs, desgraciadament, crec que estem en la mateixa situació que Alemanya i ens podia haver passat el mateix. A més el fet s’agreuja ja que en la darrera dècada els esforços de debat en el si de la salut pública han estat centrats, a casa nostra, en termes metafísics i conceptuals sobre la expansió de la salut pública, per tal de justificar estructures organitzatives enormes i burocratitzades. Les úniques referències que s’han fet al control epidemiològic han sigut per refermar la seva pertinença al nucli tradicional de la salut pública, sense cap avenç en la seva reforma. Us recomano la lectura de les lleis i projectes de salut pública del govern central i de diverses comunitats autònomes (València, Catalunya, Castella i Lleó, Aragó, Extremadura i Andalusia).

Però el cas de les Lleis de Salut Pública dòna per un debat en profunditat i mereix diverses entrades al bloc. Vaig començar a reflexionar sobre aquesta “vis expansiva” de la salut pública a les nostres contrades, cas únic al món per cert, i les repercussions sobre la seguretat alimentària, a la meva primera entrada, allà pel 9 de novembre de l’any passat, "Quo vadis seguretat alimentària?"

També “El cas del pepino asesino” es mereix un segon episodi dedicat a la comunicació del risc. Les imatges de tothom menjant cogombres en públic precisen d'un comentari apart.

Abans de penjar aquest text al bloc, el Telenotícies Vespre informa que les autoritats alemanyes (sembla que) tenen un altre sospitós: “brots de soja" produïts a Alemanya. Demà sabrem si l'han encertada....

10/5/11

"Post hoc, ergo propter hoc"

Estava l’altre dia buscant a la xarxa continguts científics i vaig ensopegar amb un blog que, dins de la seva humilitat, em va semblar magnífic. Es tracta de "El retorno de los charlatanes", de Mauricio José Schwarz Huerta, que es dedica a la defensa de la ciència i del mètode científic davant de la xarlataneria i la pseudociència. Ja sabeu, això de l’homeopatia i de les “medicines alternatives”...

En una entrada titulada "A mí me funciona", del 26 de setembre de 2010, vaig llegir les següents reflexions que, malgrat ser conegudes, sembla que cal recordar de tant en tant. Entre d’altres coses diu:

El hecho de que una cosa ocurra después de otra no significa que sea causada por ella. A este error se le conoce en lógica como falacia "post hoc, ergo propter hoc” latinajo que significa "después de esto, por tanto a consecuencia de esto".

El no tener claras las causas de algo es una forma de pensamiento mágico a la que habitualmente le llamamos superstición, es decir, le atribuimos un efecto a una causa que nos parece "lógica" o simplemente nos gusta.

A nuestro alrededor encontramos numerosas supersticiones que caen en esa falacia: futbolistas que un día que se pusieron los calzoncillos al revés marcaron un gol, y ahora se ponen los calzoncillos al revés en todos los partidos, sin que les afecte el hecho evidentísimo de que no marcan goles en todos los partidos.

El necio que sólo ve una de las posibles causas, ya no busca más explicaciones. Cree tener una explicación correcta sobre el origen del resultado y no se plantea siquiera la posibilidad de equivocarse. Su visión cerrada, para remate, suele acompañarse con la queja de que el crítico "no tiene la mente abierta" a su cerrazón de miras, y a su afirmación sin bases y de lógica achurruscada e inútil.

Esta forma de pensar nos hace llegar a conclusiones tajantes aunque en realidad no tenemos datos suficientes para sostenerla.

El asunto no es trivial, en lo más mínimo. Cuando uno está ante dos (o más) explicaciones del mismo fenómeno, necesita tener un procedimiento fiable, de eficacia demostrada, para poder evaluar correctamente cuál es la explicación más ajustada a la realidad.

El método científico nos permite evaluar todas las posibles causas de un efecto hasta encontrar las que son, efectivamente, las responsables de tal efecto.

Per què explico tot això?

Perquè avui he llegit una notícia al diari “El País” titulada


On es diu textualment:

Los ingresos de niños asmáticos en centros hospitalarios tomados como indicadores han disminuido desde la entrada en vigor de la ley antitabaco, según el Comité Nacional de Prevención del Tabaquismo (CNPT). Por ejemplo, estos han bajado un 15% en el hospital La Paz de Madrid. También se espera una reducción de los ingresos por infarto de miocardio (entre 1.400 y 3.000), ya que el corazón se recupera antes que los pulmones del impacto del tabaco.

Segons es presenten a la seva pàgina web, el CNPT és:

El Comité Nacional para la Prevención del Tabaquismo (CNPT) es la organización que agrupa al movimiento de prevención del tabaquismo en España. Actualmente lo constituyen decenas de organizaciones, principalmente asociaciones de profesionales sanitarios y de la medicina, además de algunos profesionales destacados y relevantes, y mantiene vínculos con otras organizaciones implicadas e interesadas en la prevención del tabaquismo. Además, forma parte de la Red Europea de Prevención del Tabaquismo, que agrupa a coaliciones similares de los diversos países de la Unión Europea.

En una entrada anterior (Els 80 km/hora i les societats científiques), del 28 de febrer, reflexionava sobre la responsabilitat de les societats científiques per a emetre opinions i dictàmens basats en les evidències científiques i no en prejudicis ideològics o en creences prèvies.

Respecte a la notícia de “El País”:

¿Honestament, hi ha evidències per a relacionar la baixada d’ingressos de nens asmàtics a La Paz amb la prohibició de fumar en bars, restaurants i discoteques?

¿Hi ha dades de que aquest fenomen és general a altres centres de l’estat espanyol? Sobre tot tenint en compte que a la Comunitat Autònoma de Madrid és on més s’està vulnerant la Llei...

¿Són suficients dos o tres mesos per a extreure conclusions?

¿S’han tingut en compte altres elements desencadenants dels atacs asmàtics? ¿Climatologia o producció de pol·len?

¿De veritat algú es creu que el contacte dels nens amb el fum del tabac es produeix als bars i restaurants?

Sembla que davant una bona causa (la lluita contra el tabac) la CNPT ha decidit saltar-se el rigor científic i utilitzar la fal·làcia lògica "post hoc, ergo propter hoc”.

Una organització farcida d’epidemiòlegs i professionals de la salut ha de respectar el mètode científic i no utilitzar mètodes precientífics, quasi be religiosos, per defensar les seves tesis.

No es pot fer com el pistoler que buida els carregadors dels seus revòlvers, a l’atzar, en una tanca de fusta i després dibuixa la diana allà on s’han acumulat més forats, presumint de bona punteria...

Seguint aquest camí aconseguirem, a mitjà termini, perdre la credibilitat...

12/4/11

Si te dicen qué comí

Dins del programa “El escarabajo verde”, els dies 11 i 18 de març es van emetre, a la segona cadena de Televisió Espanyola, les dues parts d’un reportatge sobre la contaminació química dels aliments titulat “Si te dicen que comí” (part 1part 2). El tema escollit te a veure amb l’incident dels pinsos contaminats amb dioxines produït recentment a Alemanya.

No és, ni de bon tros, el pitjor documental que he vist sobre aquesta temàtica però cau en una sèrie de imprecisions i incoherències que són compartides per la majoria d’abordatges periodístics del tema de la contaminació dels aliments pels contaminants orgànics persistents (COP), dioxines i furans, PCB, HAP, plaguicides organoclorats, hexaclorobenzè, etc. i metalls pesants.

Us poso algunes que em criden l’atenció per què són imprescindibles en qualsevol documental “que se precie”:
  • Utilitzar imatges que no tenen a veure amb l’objecte del documental però que carreguen emocionalment a l’espectador. En aquest reportatge es veu a nens vietnamites fugint d’un bombardeig amb napalm de l’aviació dels EUA. Es pot saber quina relació hi ha entre l’ús del napalm a la guerra del Vietnam i la presència de perills químics als aliments?.
  • Entrevistar a un expert valent. En aquest cas, es tracta de Miquel Porta, expert en seguretat alimentària (sic) i salut pública, que ha fet un estudi sobre la presència de COP en la sang de, aproximadament, 900 catalans. No ho afirma taxativament però deixa caure la relació d’aquesta presència amb la diabetis, el càncer i l’Alzheimer... A més, manifesta la seva preocupació i acaba dient al final que pensa que “...solament queda la Universitat per a dir la veritat”. Home, s’ha de precisar que el seu estudi està finançat per la “ocultista Administració”.
  • Trobar representants d’entitats diverses disposades a afirmar que la culpa de tot plegat la te l’agroindustria en particular, i el sistema capitalista en general, ja que la “...legislació és imposada per les multinacionals” (Vida Sana). O que, Greenpeace dixit, el risc químic és degut al sistema agroalimentari, que “els experts de l’EFSA estan vinculats a la industria i no han volgut fer la declaració d’interessos i que hem de menjar menys carn, per a que la ramaderia consumeixi menys soja i evitar, així, la destrucció de l’Amazones” (la qual cosa està molt be però no se trobar la relació amb les dioxines...).

Però la confusió conceptual més important és barrejar tota la contaminació química en un mateix sac i deixar entendre que el sistema de control oficial dels aliments és l’opció efectiva per minimitzar aquest risc.

Anem a pams. Hi ha tota una sèrie de substàncies químiques que s’utilitzen, avui en dia, en la producció agroalimentària i que, per tant, s’afegeixen voluntàriament. Estem parlant dels medicaments veterinaris i dels plaguicides (medicaments per als vegetals). Ambdós grups estan regulats normativament amb llista tancada de substàncies autoritzades, dosis d’utilització i límits màxims de residus que poden quedar en els aliments. El mecanisme per a garantir-ne la seguretat dels aliments en aquests àmbits segueix una seqüència lògica:

  • Control de la comercialització tant dels medicaments com dels plaguicides.
  • Autocontrol i bones pràctiques a les explotacions agrícoles o ramaderes, tenint en compte la prescripció (per professionals) i els períodes d’espera entre la seva aplicació i la comercialització dels productes alimentaris.
  • Verificació oficial del respecte a les normes d’utilització amb controls analítics a la granja i a l’escorxador, en el cas dels medicaments veterinaris i a l’explotació agrícola i a la fase de consum, en el cas dels plaguicides.
No oblidem que, a més, el control oficial va associat a un règim sancionador que en cas de presumpta vulneració del codi penal comporta la intervenció de la policia (a Catalunya, la Brigada de Consum dels Mossos d’Esquadra) i de la fiscalia.

Una altra cosa són els contaminants orgànics persistents (COP) als que podríem afegir els metalls pesants. Aquest conjunt de substàncies es caracteritzen perquè tenen un temps de permanència en l'ambient molt llarg i tendeixen a acumular-se a la cadena alimentària. Les dioxines i furans, els PCB, els HAP, els plaguicides organoclorats, l’hexaclorobenzè, etc. i el cadmi, l’arsènic, el plom i el mercuri no formen part de les substàncies utilitzades en la producció agroalimentària i, per tant, no són afegides voluntàriament sinó que s’incorporen a l’aliment des de la contaminació ambiental. Podríem concloure que no són conseqüència del sistema agroalimentari sinó del sistema social i industrial de la nostra societat.

És per això que les accions de vigilància i control oficial més importants són les desenvolupades per les autoritats mediambientals i van adreçades a les emissions al medi ambient amb xarxes de vigilància de la contaminació atmosfèrica i de les aigües (subterrànies, superficials i marines). A més dels programes d’inventari i control dels equips amb PCB i del control d’immissions en els voltants d’instal•lacions potencialment emissores de dioxines. Es tracta de que si no hi ha emissions de COP al medi, aquests no poden arribar als aliments.

Aquestes activitats, juntament amb els programes de vigilància i control de la producció primària (pinsos, peixos, plaguicides COP en vegetals , etc.), ens poden donar eines de control i de coneixement sobre el nivell de contaminació dels productes produïts a casa nostra.

Però la cosa és més complicada ja que la nostra dieta no solament està formada per productes produïts al nostre país sinó per aliments i ingredients de productes alimentaris procedents dels cinc continents. Per tant els aliments que consumim poden presentar COP provinents d’emissions dels sistemes industrials de països molt llunyans. És per això que, a tot el dispositiu citat fins aquí, s’han d’afegir els programes de vigilància i control dels aliments consumits a Catalunya i els programes de vigilància de l’exposició (dieta total).

El control i la vigilància dels aliments al final de la cadena serveix, així, per saber si les mesures de control ambientals estan sent eficaces.

Diguem-ho clar, la importància dels límits màxims de COP en els aliments és relativa. De cara a la salut de la població, un accident puntual és poc significatiu. El que és realment important és el consum de petites quantitats de COP de forma continuada, donada la seva acumulabilitat.

Un exemple pot ajudar a entendre-ho:

Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).

Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.

26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

És a dir, com a conclusió, qualsevol estratègia per a gestionar el risc per a la salut que suposen els COP i els metalls pesants passa, en primer lloc, per actuar amb contundència a nivell de control de les emissions al medi. En segon lloc, per mantenir sistemes de vigilància per tal de seguir l’evolució en el temps i detectar possibles focus d’introducció a la cadena alimentària. I, en tercer lloc, per mantenir una política comunicativa proactiva i veraç envers la població en general i, especialment, cap als col•lectius de més risc (embaraçades, nens, etc.).

Em permeto fer dos comentaris finals per a la discusió i la polémica:

  • Em fa gràcia la sorpresa davant que el positiu a dioxines sigui en ous ecològics. Els aliments que mengen aquestes gallines es produeixen en el mateix medi ambient que els que mengen les de producció convencional!!!!. Ningú ha posat voluntariament dioxines en el procés de producció i el que s’ha d’investigar és d’on provenen per tal d’actuar sobre la font. El que si demostraria una vulneració de les normes seria trobar antibiòtics o plaguicides, quan estan prohibits en aquest tipus de producció.
  • Lamento el comentari escapista del President de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició quan diu que la presència de COP en la sang dels ciutadans estudiats per Miquel Porta no te per què ser deguda a l’alimentació ja que els COP són a l’aire, a l’aigua, etc. Hi ha consens en la comunitat científica que la via majoritària d'entrada al cos dels COP és a través dels aliments. Per posar dos exemples, Sr. Sabrido, el 95 % de les dioxines i el 92 % de l’hexaclorobenzè que entren als nostres cosos ho fan a través dels aliments.

25/3/11

La modernització de la inspecció de la carn

La Comissió Europea ha posat a sobre de la taula, com tema de debat, la modernització de l'actual sistema d'inspecció de la carn i ha elaborat un qüestionari sobre el tema que ha distribuït entre les autoritats competents i els “stakeholders” (organitzacions empresarials, societats científiques i professionals, etc.). El proppassat dimecres 23 vaig participar, com a representant de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), en una reunió convocada per l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) per recollir aportacions per a l’elaboració de la resposta catalana al debat.

L’ACSA pretenia debatre i recollir els diversos punts de vista sobre el tema i, per això, va convocar a tots els agents interessats: societats científiques, col•legis de veterinaris, centres de recerca en sanitat animal, associacions del sector primari i de la indústria càrnia i les administracions autonòmiques afectades (Agricultura i Salut).

El qüestionari de la Comissió planteja diverses preguntes sobre el contingut de la inspecció, la seva organització i la distribució de responsabilitats entre l'administració i els operadors econòmics.

Com a representant de la SESAL, més enllà de contestar una a una les qüestions plantejades per la Comissió, vaig intentar plantejar una sèrie de criteris generals que devien orientar un procés de modernització de la inspecció de la carn, en el context general del nou abordatge de la seguretat alimentària, inspirant-me en el manifest fundacional i en algunes conclusions de les nostres reunions.

El que vaig venir a dir, en termes generals, és:
  • La inspecció de la carn no pot quedar fora del nou marc de seguretat alimentària com una excepció als principis i els requisits del Reglament 178/2002. Per tant ha de revisar-se i modernitzar-se el contingut de la inspecció orientant-la envers els patògens preponderants en l'actualitat (tant per a la salut pública com per a la sanitat animal) i basant-la en el risc i en les dades epidemiològiques existents. Un increment de les tasques o el disseny de noves accions han d’incorporar-se als mecanismes d'autocontrol donada la responsabilitat principal dels operadors econòmics. La missió dels serveis oficials de control seria la d'assegurar que els operadors compleixen les seves obligacions.
  • Pel que fa l’organització de la inspecció s’hauria de desplaçar la inspecció ante mortem cap a la granja per a totes les espècies. La informació més valuosa per a orientar millor la inspecció post mortem l’han de proporcionar l’operador econòmic i el veterinari d'explotació. Pel que fa a la inspecció post mortem la modernització hauria d'anar en el sentit de que els perills que s'identifiquen, avaluen i controlen s'incorporin al sistema d'APPCC de les empreses. Adquiriria així sentit l'exigència als escorxadors d’un sistema d'autocontrol basat en l’APPCC. La situació actual amb la simultaneïtat de les exigències de control oficial permanent i d'implantació d'un sistema d'APPCC és incoherent.
  • En la distribució de responsabilitats, tot pas de millora i modernització hauria de anar envers l’increment general de les responsabilitats dels operadors econòmics mitjançant els autocontrols i el reforçament del paper de l'Administració en la supervisió i auditoria. Crec que s'ha de passar del concepte de "inspecció de la carn", a un altre més d'acord amb l'abordatge actual com a “gestió del risc de la carn” que inclouria la inspecció (ante i post mortem) i, a més, totes les activitats de monitoratge de perills biològics i químics.

Crec que aquesta orientació és coherent amb els elements bàsics del nou paradigma que motiva el sentit de l’existència de la SESAL: la metodologia científica de l'anàlisi del risc, l'abordatge holístic de tota la cadena alimentària i la responsabilitat principal dels operadors econòmics.

En tot cas crec que SESAL ha de tenir una primera postura general sobre aquest tema ja que serà objecte de debat en els propers mesos i anys. Tenint en compte, a més, que els nostres col•legues de la EWFC (European Working Community for Food Inspection and Consumer Protection) ja tenen una postura tancada, poc coincident amb la que he expressat més amunt, i que l'enviaran a la Comissió Europea amb el nom de SESAL entre els signants.

Creieu que les reformes de la inspecció de la carn han d’anar per aquí?

O és millor deixar les coses com estan?

Els operadors econòmics dels escorxadors són, avui en dia, diferents dels de la resta d’empreses alimentàries?

Si és que si, en quin sentit?

L’única forma d’aconseguir aliments segurs és el control oficial permanent?

Per què no un control oficial permanent a les cuines centrals?

15/3/11

Els sistemes de control oficial d'aliments a la Unió Europea

El 9 de novembre de l’any passat vaig escriure la primera entrada en aquest blog titulada “Quo vadis seguretat alimentària?”. Es tractava d’encetar un seguit de reflexions sobre l’esdevenir de la seguretat alimentària a Espanya i al nostre país i, per això, formulava algunes preguntes. Tenint en compte la importància que te la política de seguretat alimentària sobre la competitivitat del sector agroalimentari em (us) preguntava ¿tots els elements de la política de seguretat alimentària tenen una base sanitària?

Ja us podeu imaginar que jo crec que no, i d’aquí el meu convenciment de la necessitat de disposar d’un model de seguretat alimentària, específic i sense supeditació exclusiva a altres polítiques (ni econòmiques ni sanitàries).

He defensat moltes vegades que tenir un alt nivell de seguretat alimentària forma part de les infraestructures necessàries per fer competitiva la industria agroalimentària. Més enllà de l’objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, cal considerar la importància del sector agroalimentari en un context global. Per exemple, a Catalunya, el sector agrícola i ramader, juntament amb la industria de transformació d’aliments, representa al voltant del 4% del producte interior brut (PIB) i una proporció del 2,4% de la població ocupada. Si hi afegim el comerç d’aliments i la restauració col·lectiva, la proporció en termes de PIB es del 5,9% amb dades 2007. Cal tenir present que tot això es produeix en un context global on el sector serveis ocupa dues terceres parts del total del PIB.

Crec que el model de seguretat alimentària ha de plantejar solucions als tres grans reptes que compartim amb la resta de països de la Unió Europea (UE):

ü      Protegir la salut dels consumidors
ü   Facilitar la participació del sector agroalimentari en el mercat interior europeu i en els mercats globals
ü     Bastir un sistema de control oficial dels aliments creïble, prestigiós i homologable als dels països capdavanters que comporti, de retruc, un increment del prestigi internacional dels aliments produïts a Catalunya i a Espanya

Aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica, malgrat que potser la industria agroalimentària ha estat el sector que millor ha aguantat el temporal, i més tenint en compte la seva clara vocació exportadora. Sense anar més lluny en una notícia difosa avui pel Departament d’Agricultura s’informava que la taxa de cobertura de la balança agroalimentària catalana amb l’estranger ha passat del 37,3% de l’any 1986 fins el 80,1% de l’any 2010. És a dir, que en 25 anys aquest indicador s’ha més que doblat.

Això vol dir que, en aquests moments, el valor de les exportacions és d’un 80,1% de les importacions. La millora de la taxa de cobertura prové d’un augment de les importacions en un 3%, molt inferior al de les exportacions que han crescut un 14%. Per capítols, el de la carn i elaborats carnis, sobretot porcí, és el que ha tingut un major increment. Però també han millorat altres capítols tradicionalment exportadors del comerç exterior agroalimentari com ara el de fruites, vi o cava i olis.

I sobre un dels elements del “sistema de seguretat alimentària”, els dispositius de control oficial, voldria  fer unes primeres reflexions globals que ens ajudin a situar-nos en el context europeu.

Ara farà quatre anys, el 19 de març de 2007, el llavors comissari de Salut i Protecció dels Consumidors, Markos Kyprianou, va parlar de la política de seguretat alimentària de la Comissió davant el Consell de Ministres d’Agricultura de la UE. La seva intervenció va ser molt dura, enumerant els escàndols alimentaris que s’havien produït en els 18 mesos anteriors. A més, va denunciar que els defectes detectats en els sistemes de control oficial dels països membres, que afectaven a tots els sectors de la cadena alimentària, no es corregien, segons els informes generats per les visites de seguiment de l’Oficina Alimentària i Veterinària (OAV) de la Comissió. En concret, durant l’any 2006, els sectors més problemàtics havien estat els dels productes d’origen animal, especialment la carn i la llet, amb higiene deficient, controls insuficients de traçabilitat i baixa instauració de sistemes d’autocontrol (APPCC).

Kyprianu va anunciar als ministres d’Agricultura que la Comissió desenvoluparia una sèrie de mesures de forma immediata. En primer lloc, adreçar una carta als serveis veterinaris de 12 països membres (França, Itàlia, Espanya, Holanda, Hongria, Portugal, Alemanya, Finlàndia, Grècia, Malta, Letònia i Polònia) demanant un Pla d’acció per corregir els incompliments identificats per l’OAV. En segon lloc, la realització, durant l’estiu d’aquell any, d’un seguit de missions extraordinàries de l’OAV als països on s’havien detectat problemes seriosos.

El comissari va “amenaçar” de que, depenent dels resultats de les auditories, es podien prendre accions correctives addicionals per part de la Comissió, com executar la clàusula de salvaguarda (limitacions a la comercialització) tant a un establiment individual com a tot un Estat membre si es detectava un risc per a la salut pública concret o sistèmic (per incapacitat del sistema nacional de control). A més va comunicar que, si això passava, s’obriria immediatament un procediment d’infracció amb presentació de l’informe al Comitè de la Cadena Alimentària i una nota de premsa acompanyada de l’informe i de les mesures preses per la Comissió (en compliment del principi de transparència).

No cal dir que aquestes mesures, basades en potestats per a la Comissió incloses al tractat d’Amsterdam arran de la crisi de les “vaques boges”, no han estat aplicades quasi be mai i, per tant, demostraven la gravetat de la situació.

Per als lectors intel·ligents no cal remarcar que les mesures proposades són de càstig econòmic (comercials). Fixeu-vos que quan hi ha un risc per a la salut pública es parla de tancar les fronteres del país afectat i que no pugui participar del mercat interior. Els de dins del país que es bombin !

Per reforçar els seus arguments va repartir un document confidencial consistent en un quadre on els països membres eren qualificats, amb tres notes -“més dèbil”, “mitjà” i “més fort”- segons l’eficàcia dels sistemes de control oficial en 18 àmbits inspeccionats per l’OAV.

Els àmbits valorats van ser:

Ø      Carn vermella i productes lactis
Ø      Certificació per a Rússia
Ø      Control del trànsit de productes d’origen animal
Ø      Sanitat animal
Ø      Productes de la pesca
Ø      Mol·luscs bivalves vius
Ø      Higiene alimentària de productes d’origen vegetal
Ø      Sanitat vegetal
Ø      Plaguicides
Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen no animal
Ø      Organismes modificats genèticament
Ø      Benestar animal
Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen animal i d’animals vius
Ø      Encefalopatia espongiforme bovina
Ø      Subproductes d’origen animal
Ø      Seguretat dels pinsos
Ø      Scrapie
Ø      Residus en aliments d’origen animal i animals vius

M’he entretingut en valorar cada un dels països en el conjunt d’àmbits de la cadena alimentària. Per a això he tingut la paciència de, per a cada àmbit, atorgar 1 punt als països el sistema de control oficial dels quals ha estat qualificat com a “més dèbil”, 3 punts per als “mitjans” i 5 punts per als “més fort”. Després de fer una mitjana, i multiplicar per 2 per a que la “nota” sigui sobre 10, s’obté una nota final de cada país tenint en compte el conjunt dels 18 àmbits.

Els resultats són els següents:

Notable alt (més de 8):

Dinamarca (8,400)
Àustria (8,120)
Eslovènia (8,000)
Luxemburg (8,000)

Notable (entre 7 i 8)

República Txeca (7,866)
Holanda (7,646)
Bèlgica (7,500)
Estònia (7,428)
Eslovàquia (7,332)
Irlanda (7,250)
Letònia (7,106)

Bé (entre 6 i 7)

Suècia (6,856)
França (6,704)
Lituània (6,532)
Xipre (6,532)
Regne Unit (6,444)
Alemanya (6,532)
Finlàndia (6,284)

Aprovat (entre 5 i 6)

Malta (5,714)
Hongria (5,200)

Insuficient (entre 4 i 5)

Polònia (4,500)
Portugal (4,352)
Itàlia (4,222)
Espanya (4,222)
Romania (4,152)

Molt deficient (entre 3 i 4)

Bulgària (3,666)
Grècia (3,176)

A partir d’ara, per parlar amb propietat, s’han de tenir en compte aquestes dades o les llegendes urbanes?

Us heu portat moltes sorpreses?

Penseu que s’han produït molts canvis des del 2007?

A Catalunya, hem de fer alguna cosa o ja ens va bé anar sota el paraigua d’Espanya?

Cal replantejar-se el control oficial de la seguretat alimentària o continuem buscant burilles pel terra dels bars?

Deixo per a una altra estona el trobar els elements diferencials que inspiren els sistemes de control oficial de la seguretat alimentària dels països millor valorats.