La modernització de la inspecció de la carn

La Comissió Europea ha posat a sobre de la taula, com tema de debat, la modernització de l'actual sistema d'inspecció de la carn i ha elaborat un qüestionari sobre el tema que ha distribuït entre les autoritats competents i els “stakeholders” (organitzacions empresarials, societats científiques i professionals, etc.). El proppassat dimecres 23 vaig participar, com a representant de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), en una reunió convocada per l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) per recollir aportacions per a l’elaboració de la resposta catalana al debat.

L’ACSA pretenia debatre i recollir els diversos punts de vista sobre el tema i, per això, va convocar a tots els agents interessats: societats científiques, col•legis de veterinaris, centres de recerca en sanitat animal, associacions del sector primari i de la indústria càrnia i les administracions autonòmiques afectades (Agricultura i Salut).

El qüestionari de la Comissió planteja diverses preguntes sobre el contingut de la inspecció, la seva organització i la distribució de responsabilitats entre l'administració i els operadors econòmics.

Com a representant de la SESAL, més enllà de contestar una a una les qüestions plantejades per la Comissió, vaig intentar plantejar una sèrie de criteris generals que devien orientar un procés de modernització de la inspecció de la carn, en el context general del nou abordatge de la seguretat alimentària, inspirant-me en el manifest fundacional i en algunes conclusions de les nostres reunions.

El que vaig venir a dir, en termes generals, és:

• La inspecció de la carn no pot quedar fora del nou marc de seguretat alimentària com una excepció als principis i els requisits del Reglament 178/2002. Per tant ha de revisar-se i modernitzar-se el contingut de la inspecció orientant-la envers els patògens preponderants en l'actualitat (tant per a la salut pública com per a la sanitat animal) i basant-la en el risc i en les dades epidemiològiques existents. Un increment de les tasques o el disseny de noves accions han d’incorporar-se als mecanismes d'autocontrol donada la responsabilitat principal dels operadors econòmics. La missió dels serveis oficials de control seria la d'assegurar que els operadors compleixen les seves obligacions.
• Pel que fa l’organització de la inspecció s’hauria de desplaçar la inspecció ante mortem cap a la granja per a totes les espècies. La informació més valuosa per a orientar millor la inspecció post mortem l’han de proporcionar l’operador econòmic i el veterinari d'explotació. Pel que fa a la inspecció post mortem la modernització hauria d'anar en el sentit de que els perills que s'identifiquen, avaluen i controlen s'incorporin al sistema d'APPCC de les empreses. Adquiriria així sentit l'exigència als escorxadors d’un sistema d'autocontrol basat en l’APPCC. La situació actual amb la simultaneïtat de les exigències de control oficial permanent i d'implantació d'un sistema d'APPCC és incoherent.
• En la distribució de responsabilitats, tot pas de millora i modernització hauria de anar envers l’increment general de les responsabilitats dels operadors econòmics mitjançant els autocontrols i el reforçament del paper de l'Administració en la supervisió i auditoria. Crec que s'ha de passar del concepte de "inspecció de la carn", a un altre més d'acord amb l'abordatge actual com a “gestió del risc de la carn” que inclouria la inspecció (ante i post mortem) i, a més, totes les activitats de monitoratge de perills biològics i químics.

Crec que aquesta orientació és coherent amb els elements bàsics del nou paradigma que motiva el sentit de l’existència de la SESAL: la metodologia científica de l'anàlisi del risc, l'abordatge holístic de tota la cadena alimentària i la responsabilitat principal dels operadors econòmics.

En tot cas crec que SESAL ha de tenir una primera postura general sobre aquest tema ja que serà objecte de debat en els propers mesos i anys. Tenint en compte, a més, que els nostres col•legues de la EWFC (European Working Community for Food Inspection and Consumer Protection) ja tenen una postura tancada, poc coincident amb la que he expressat més amunt, i que l'enviaran a la Comissió Europea amb el nom de SESAL entre els signants.

Creieu que les reformes de la inspecció de la carn han d’anar per aquí?

O és millor deixar les coses com estan?

Els operadors econòmics dels escorxadors són, avui en dia, diferents dels de la resta d’empreses alimentàries?

Si és que si, en quin sentit?

L’única forma d’aconseguir aliments segurs és el control oficial permanent?

Per què no un control oficial permanent a les cuines centrals?

Els sistemes de control oficial d'aliments a la Unió Europea

El 9 de novembre de l’any passat vaig escriure la primera entrada en aquest blog titulada “Quo vadis seguretat alimentària?”. Es tractava d’encetar un seguit de reflexions sobre l’esdevenir de la seguretat alimentària a Espanya i al nostre país i, per això, formulava algunes preguntes. Tenint en compte la importància que te la política de seguretat alimentària sobre la competitivitat del sector agroalimentari em (us) preguntava ¿tots els elements de la política de seguretat alimentària tenen una base sanitària?

Ja us podeu imaginar que jo crec que no, i d’aquí el meu convenciment de la necessitat de disposar d’un model de seguretat alimentària, específic i sense supeditació exclusiva a altres polítiques (ni econòmiques ni sanitàries).

He defensat moltes vegades que tenir un alt nivell de seguretat alimentària forma part de les infraestructures necessàries per fer competitiva la industria agroalimentària. Més enllà de l’objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, cal considerar la importància del sector agroalimentari en un context global. Per exemple, a Catalunya, el sector agrícola i ramader, juntament amb la industria de transformació d’aliments, representa al voltant del 4% del producte interior brut (PIB) i una proporció del 2,4% de la població ocupada. Si hi afegim el comerç d’aliments i la restauració col·lectiva, la proporció en termes de PIB es del 5,9% amb dades 2007. Cal tenir present que tot això es produeix en un context global on el sector serveis ocupa dues terceres parts del total del PIB.

Crec que el model de seguretat alimentària ha de plantejar solucions als tres grans reptes que compartim amb la resta de països de la Unió Europea (UE):

ü      Protegir la salut dels consumidors

ü   Facilitar la participació del sector agroalimentari en el mercat interior europeu i en els mercats globals

ü     Bastir un sistema de control oficial dels aliments creïble, prestigiós i homologable als dels països capdavanters que comporti, de retruc, un increment del prestigi internacional dels aliments produïts a Catalunya i a Espanya

Aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica, malgrat que potser la industria agroalimentària ha estat el sector que millor ha aguantat el temporal, i més tenint en compte la seva clara vocació exportadora. Sense anar més lluny en una notícia difosa avui pel Departament d’Agricultura s’informava que la taxa de cobertura de la balança agroalimentària catalana amb l’estranger ha passat del 37,3% de l’any 1986 fins el 80,1% de l’any 2010. És a dir, que en 25 anys aquest indicador s’ha més que doblat.

Això vol dir que, en aquests moments, el valor de les exportacions és d’un 80,1% de les importacions. La millora de la taxa de cobertura prové d’un augment de les importacions en un 3%, molt inferior al de les exportacions que han crescut un 14%. Per capítols, el de la carn i elaborats carnis, sobretot porcí, és el que ha tingut un major increment. Però també han millorat altres capítols tradicionalment exportadors del comerç exterior agroalimentari com ara el de fruites, vi o cava i olis.

I sobre un dels elements del “sistema de seguretat alimentària”, els dispositius de control oficial, voldria  fer unes primeres reflexions globals que ens ajudin a situar-nos en el context europeu.

Ara farà quatre anys, el 19 de març de 2007, el llavors comissari de Salut i Protecció dels Consumidors, Markos Kyprianou, va parlar de la política de seguretat alimentària de la Comissió davant el Consell de Ministres d’Agricultura de la UE. La seva intervenció va ser molt dura, enumerant els escàndols alimentaris que s’havien produït en els 18 mesos anteriors. A més, va denunciar que els defectes detectats en els sistemes de control oficial dels països membres, que afectaven a tots els sectors de la cadena alimentària, no es corregien, segons els informes generats per les visites de seguiment de l’Oficina Alimentària i Veterinària (OAV) de la Comissió. En concret, durant l’any 2006, els sectors més problemàtics havien estat els dels productes d’origen animal, especialment la carn i la llet, amb higiene deficient, controls insuficients de traçabilitat i baixa instauració de sistemes d’autocontrol (APPCC).

Kyprianu va anunciar als ministres d’Agricultura que la Comissió desenvoluparia una sèrie de mesures de forma immediata. En primer lloc, adreçar una carta als serveis veterinaris de 12 països membres (França, Itàlia, Espanya, Holanda, Hongria, Portugal, Alemanya, Finlàndia, Grècia, Malta, Letònia i Polònia) demanant un Pla d’acció per corregir els incompliments identificats per l’OAV. En segon lloc, la realització, durant l’estiu d’aquell any, d’un seguit de missions extraordinàries de l’OAV als països on s’havien detectat problemes seriosos.

El comissari va “amenaçar” de que, depenent dels resultats de les auditories, es podien prendre accions correctives addicionals per part de la Comissió, com executar la clàusula de salvaguarda (limitacions a la comercialització) tant a un establiment individual com a tot un Estat membre si es detectava un risc per a la salut pública concret o sistèmic (per incapacitat del sistema nacional de control). A més va comunicar que, si això passava, s’obriria immediatament un procediment d’infracció amb presentació de l’informe al Comitè de la Cadena Alimentària i una nota de premsa acompanyada de l’informe i de les mesures preses per la Comissió (en compliment del principi de transparència).

No cal dir que aquestes mesures, basades en potestats per a la Comissió incloses al tractat d’Amsterdam arran de la crisi de les “vaques boges”, no han estat aplicades quasi be mai i, per tant, demostraven la gravetat de la situació.

Per als lectors intel·ligents no cal remarcar que les mesures proposades són de càstig econòmic (comercials). Fixeu-vos que quan hi ha un risc per a la salut pública es parla de tancar les fronteres del país afectat i que no pugui participar del mercat interior. Els de dins del país que es bombin !

Per reforçar els seus arguments va repartir un document confidencial consistent en un quadre on els països membres eren qualificats, amb tres notes -“més dèbil”, “mitjà” i “més fort”- segons l’eficàcia dels sistemes de control oficial en 18 àmbits inspeccionats per l’OAV.

Els àmbits valorats van ser:

Ø      Carn vermella i productes lactis

Ø      Certificació per a Rússia

Ø      Control del trànsit de productes d’origen animal

Ø      Sanitat animal

Ø      Productes de la pesca

Ø      Mol·luscs bivalves vius

Ø      Higiene alimentària de productes d’origen vegetal

Ø      Sanitat vegetal

Ø      Plaguicides

Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen no animal

Ø      Organismes modificats genèticament

Ø      Benestar animal

Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen animal i d’animals vius

Ø      Encefalopatia espongiforme bovina

Ø      Subproductes d’origen animal

Ø      Seguretat dels pinsos

Ø      Scrapie

Ø      Residus en aliments d’origen animal i animals vius

M’he entretingut en valorar cada un dels països en el conjunt d’àmbits de la cadena alimentària. Per a això he tingut la paciència de, per a cada àmbit, atorgar 1 punt als països el sistema de control oficial dels quals ha estat qualificat com a “més dèbil”, 3 punts per als “mitjans” i 5 punts per als “més fort”. Després de fer una mitjana, i multiplicar per 2 per a que la “nota” sigui sobre 10, s’obté una nota final de cada país tenint en compte el conjunt dels 18 àmbits.

Els resultats són els següents:

Notable alt (més de 8):

Dinamarca (8,400)

Àustria (8,120)
Eslovènia (8,000)

Luxemburg (8,000)

Notable (entre 7 i 8)

República Txeca (7,866)

Holanda (7,646)

Bèlgica (7,500)

Estònia (7,428)

Eslovàquia (7,332)

Irlanda (7,250)

Letònia (7,106)

Bé (entre 6 i 7)

Suècia (6,856)

França (6,704)

Lituània (6,532)

Xipre (6,532)

Regne Unit (6,444)

Alemanya (6,532)

Finlàndia (6,284)

Aprovat (entre 5 i 6)

Malta (5,714)

Hongria (5,200)

Insuficient (entre 4 i 5)

Polònia (4,500)

Portugal (4,352)

Itàlia (4,222)

Espanya (4,222)

Romania (4,152)

Molt deficient (entre 3 i 4)

Bulgària (3,666)

Grècia (3,176)

A partir d’ara, per parlar amb propietat, s’han de tenir en compte aquestes dades o les llegendes urbanes?

Us heu portat moltes sorpreses?

Penseu que s’han produït molts canvis des del 2007?

A Catalunya, hem de fer alguna cosa o ja ens va bé anar sota el paraigua d’Espanya?

Cal replantejar-se el control oficial de la seguretat alimentària o continuem buscant burilles pel terra dels bars?

Deixo per a una altra estona el trobar els elements diferencials que inspiren els sistemes de control oficial de la seguretat alimentària dels països millor valorats.