7/11/12

La seguretat alimentària, element de competitivitat

Fa uns dies, des de l'Institut d'Estudis de la Seguretat, em van sol·licitar una col·laboració, sobre seguretat alimentària, per a l'espai "L'Opinió de l'Expert" del seu web. Us poso aquí el que els vaig enviar i m'han publicat:

Ara fa tot just dotze anys, al novembre de 2000, l’Institut d'Estudis de la Seguretat (IDES) organitzà el III Fòrum de la Seguretat amb el títol “La seguretat alimentària: els nous reptes”. Es tractava d'oferir un espai de reflexió, a Catalunya, per a tots els agents implicats en la seguretat alimentària, contribuint així al debat que, en aquell moment, encetava a la Unió Europea (UE) arran de la publicació del Llibre Blanc sobre Seguretat Alimentària. Rellegint ara les conclusions que apareixen en el llibre resum de les ponències, editat pel propi IDES, em sorprèn l’actualitat de les reflexions i l’encert en endevinar cap a on s’orientaria la, llavors nounata, política de seguretat alimentària de la UE. Es plantejaven els grans reptes per assolir una política de seguretat alimentària diferent i moderna que trenqués amb els vells paradigmes que havien permès la concatenació de crisis alimentàries a la UE. Dos d'aquests reptes destacaven sobre els altres: l’aposta decidida en favor de la responsabilitat de les empreses, basada en l’autocontrol, i aconseguir una intervenció administrativa integrada al llarg de tota la cadena alimentària.

I com està Catalunya després de dotze anys?

Respecte a l’assoliment, per part de les empreses agroalimentàries, de la responsabilitat sobre la innocuïtat dels aliments s’ha avançat, però no massa. Els percentatges de sistemes d'autocontrol basats en l’APPCC instaurats a les empreses encara és baix i, a més, hi ha dificultats per a implantar sistemes d'autocontrol en els establiments mitjans i petits. Les causes són variades però jo crec que la base rau en que no s’ha produït un canvi de paradigma, un veritable canvi cultural. Mentre un gran nombre d'empreses agroalimentàries consideren que els requisits d'autocontrol són una “exigència” més de l’Administració, aquesta desconfia dels empresaris i organitza el sistema de control oficial per a “caçar” els infractors. S’ha de dir, però, que aquesta situació no és exclusiva de Catalunya ja que el canvi cultural que reclamo no s’ha produït tampoc a les institucions europees.

D’altra banda, la intervenció administrativa integrada era una necessitat detectada davant de la intervenció de múltiples organismes al llarg de la cadena alimentària i en diferents àmbits de control oficial: control sanitari dels aliments; alimentació, sanitat i benestar animal; sanitat vegetal; qualitat agroalimentària; consum i informació al consumidor i gestió de residus i contaminació ambiental. A Catalunya, a tall d'exemple  aquesta intervenció administrativa implica a quatre departaments de la Generalitat (Salut, Agricultura, Consum i Medi Ambient) i a les administracions locals.

Des d'aquells dies de l’any 2000 s’han creat i consolidat, a tota Europa, estructures administratives singulars i específiques encarregades d'aplicar aquesta nova política de seguretat alimentària. A Catalunya, seguint aquesta direcció, es va aprovar la Llei 20/2002, de seguretat alimentària, que tractava de crear una petita unitat administrativa, l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), encarregada de coordinar als diferents organismes, tant de la Generalitat com de les Administracions locals, que fan inspeccions i controls al llarg de la cadena alimentària. Però, amb l’aprovació de la Llei 18/2009, de Salut Pública, i la desaparició de l’ACSA com a organisme autònom hem retornat a la situació de l’any 2000 amb múltiples organismes administratius intervenint al llarg de la cadena alimentària.

La meva percepció és que Catalunya no compta amb un sistema modern, eficient i eficaç de control oficial en matèria de seguretat alimentària, igual que passa a la resta d'Espanya  Som davant d'un sistema organitzatiu que conserva les mateixes característiques essencials que tenia a principis dels anys 90 del segle passat. Un sistema aquell, per cert, que no va saber ni resoldre ni anticipar-se a les crisis alimentàries.

L’any 2011 vaig fer un estudi sobre la capacitat dels sistemes de control oficial dels països de la UE de fer complir els reglaments comunitaris del “paquet d'higiene , basant-me en les auditories fetes sobre el terreny per l’Oficina Alimentària i Veterinària de la Comissió. Espanya suspenia, amb un 4,2 sobre 10, i quedava classificada en el lloc 24 entre els 27 països membres (solament quedaven pel darrera Romania, Bulgària i Grècia).

La necessitat de tenir un model català de seguretat alimentària, específic i sense supeditació a altres polítiques, és ara més peremptòria que mai, ja que ha de plantejar solucions als reptes de Catalunya que són els mateixos que tenen plantejats tots els països europeus:

  • Protegir la salut dels consumidors
  • Facilitar la participació del sector agroalimentari en el mercat interior europeu i en els mercats globals
  • Bastir un sistema de control oficial dels aliments creïble, prestigiós i homologable als dels països capdavanters que comporti, de retruc, un increment de la confiança internacional, dels consumidors i dels mercats, en els aliments produïts a Catalunya 

Per això, tenir un alt nivell de seguretat alimentària ha de formar part de les infraestructures necessàries per fer competitiva la industria agroalimentària catalana. Més enllà de l’objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, cal considerar la importància del sector agroalimentari en un context global. El sector agrícola i ramader, juntament amb la indústria de transformació d'aliments  representa al voltant del 4% del producte interior brut (PIB) de Catalunya i una proporció del 2,4% de la població ocupada. Si hi afegim el comerç d'aliments i la restauració col·lectiva, la proporció en termes de PIB és del 5,9%.

I, a més, aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica, malgrat que potser la indústria agroalimentària ha estat el sector que millor l’ha suportada, i més tenint en compte la seva clara vocació exportadora. El sector agroalimentari és responsable del 12% de les exportacions de Catalunya, sent el sector de la carn i elaborats carnis, sobretot porcí, el que ha tingut un major increment seguit per les fruites, el vi o el cava i els olis.

Què és el que crec que s’ha de fer per assolir aquests dos reptes?

Per progressar en l’autocontrol s’ha de trencar aquest bucle cultural i trobar àmbits de gestió conjunta dels riscos alimentaris entre les empreses i les autoritats de control oficial. Paraules com confiança mútua, comprensió, transparència o responsabilitat compartida han de formar part de la definició d'un nou sistema de cogovernança del sistema de seguretat alimentària. Caldrà seguir amb atenció les iniciatives que, en aquest sentit, s’estan començant a assajar en alguns països com Holanda.

Cal racionalitzar el sistema de control oficial, creant un organisme únic que agrupi totes les organitzacions de la Generalitat encarregades del control dels aliments i de les matèries primeres al llarg de la cadena alimentària, d'acord amb les recomanacions de la FAO i l’OMS. L’exemple del país que ocupa el primer lloc en l’estudi esmentat anteriorment (Dinamarca amb 8,4 sobre 10) ens pot servir d'inspiració  Crec fermament que, en aquest àmbit, s’ha d'avançar decididament cap a la creació d'estructures d'Estat.

27/7/12

Ressuscitant a Joseph Goebbels: les “ambaixades” catalanes



Des de fa un parell d’anys, aprofitant la crisi, s’ha obert la veda contra les administracions públiques. No es tracta d’un fenomen casual ni espontani, ni respon a una campanya puntual. L’atac és sistemàtic i es produeix des de diversos fronts, unes vegades de forma coordinada i d’altres no, amb interessos variats. Hi ha dos agressors que disposen d’una potent artilleria: d’una banda el nacionalisme espanyol que busca la recentralització destruint les comunitats autònomes i, d’altra, els propagandistes del capitalisme neoconservador que consideren les administracions públiques com a un obstacle per a la lliure activitat de les empreses.

Els atacs no es produeixen amb dades, rendiments de la inversió o reflexions sobre el nivell de prestació pública sinó mitjançant consignes, mitges veritats i falsedats que, de tant repetir-se, acaben convertint-se en repertoris interpretatius comuns que són acceptats per la majoria de la població sense cap tipus de qüestionament: hi ha massa funcionaris, l’estat autonòmic és econòmicament inviable, Catalunya pateix financerament perquè s’ho gasta tot en temes identitaris, etc. El ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goobels, ja ho tenia molt clar: una mentida repetida moltes vegades esdevé veritat.

En entrades anteriors qüestionava algunes conclusions científiques basades, no en les dades objectives, sinó en suposicions no demostrades i en la tria adequada de les dades per a confirmar les hipòtesis. Avui toca començar a parlar d’una d’aquestes afirmacions que es fan alegrement i que tothom dona per sòlidament basades.

Una “notícia” dels 3 de gener proppassat:

Cataluña despilfarra 32 millones al año en su red de 'embajadas'
CiU decide mantener la red de 'embajadas catalanas'

El primer element de tergiversació “goebelià” és anomenar “ambaixades” a les 5 delegacions de la Generalitat (Brussel·les, París, Londres, Berlín i Nova York) i als 32 Centres de Promoció de Negocis d'ACCIO10. S’intenta que cali la idea de que el govern de Catalunya vol “copiar” la estructura exterior de l’Estat espanyol fruit del seu “deliri nacionalista”. Home, dir-li “ambaixada” a una oficina de suport als empresaris, amb quatre persones a Moscou sembla, si més no, malintencionat. 

La utilització del terme “despilfarrar”, sense donar cap dada que justifiqui per què es fa, és un exemple més del “hooliganisme” dels mitjans de comunicació espanyols que, amb honroses excepcions, no són més que pamflets partidistes. 

Anem a buscar, per exemple, algun indicador sobre si les estructures de foment de l’exportació compleixen la seva missió. Dono algunes dades: 

Les exportacions de Catalunya a la UE i als països tercers va créixer un 18% el 2010, un 13,5% el 2011 i un 8,8% el primer trimestre del 2012. De totes les exportacions espanyoles el 25,9% es fan des de Catalunya. És rellevant fer constar, en el mateix sentit, que l'any 2011 per primera vegada a la història les exportacions a altres països (52,9%) van superar les vendes a Espanya (47,1%) i també que per primera vegada l'economia catalana va obtenir un superàvit  en els seus intercanvis comercials de l'1,8% del PIB. Alguna participació, encara que sigui petita, han de tenir els Centres de Promoció de Negocis, no?. Sobre tot si tenim en compte que la potentíssima xarxa exterior de l’estat espanyol, amb les seves ambaixades, presenten uns resultats, el 2011, d’una disminució del 1,6% de les exportacions espanyoles.

On és el “despilfarro”?.

I, per tenir més referències, sempre es pot comparar la xifra de 32 milions, amb altres quantitats de altres pressupostos destinades a temes “no identitaris” com els més 560 M€ dels pressupostos generals de l’estat destinat al foment de “festejos taurinos” o el més de 2 M€ que l’ínclita Esperanza Aguirre consigna, per a la mateixa finalitat, als pressupostos de la Comunitat Autònoma de Madrid. En són bon exemple d’inversions productives en temps de crisi. 

Però segur que les despeses en política exterior de Catalunya són molt superiors a les de les comunitats autònomes que no tenen una obsessió identitària i no estan, per tant, immerses en els deliris nacionalistes. Analitzem les partides pressupostàries del 2011 dedicades a la política exterior de les diferents comunitats autònomes i fem la classificació tenint en compte els euros gastats per habitant:


Però clar, igual la despesa per habitant no és la millor manera de calcular-ho. Classifiquem, doncs, les comunitats relacionant el pressupost de política exterior amb el seu Producte Interior Brut (PIB), amb la dada d’euros gastats per cada mil milions d’euros de PIB.


Sense comentaris...

6/6/12

Más madera !


Ahir vaig publicar un post al meu bloc després de mesos de silenci (algun dia explicaré aquest període dominat per la sensació de perplexitat) i, per aquestes casualitats curioses que es produeixen de tant en tant, ahir també, la Asociación Nacional de Industrias de la Carne de España (ANICE) va fer pública una nota de premsa en la que es manifestava sobre els sistemes de control oficial de la carn d’Espanya. I la veritat és que planteja de forma sensata i raonada la necessitat de la seva reforma.

Reprodueixo la nota textualment:
  
5/6/2012
Nota de ANICE

La industria cárnica reitera la necesidad de unificar los servicios veterinarios de control oficial

La Asociación Nacional de Industrias de la Carne de España (ANICE) ha pedido una vez más la reforma de los servicios de control oficial en las industrias, solicitando a los ministerios de Agricultura y Sanidad la unificación de competencias a nivel nacional.

ANICE señala que la industria cárnica de nuestro país necesita estructuras administrativas eficientes para el desarrollo de su actividad, que contribuyan a facilitar la salida de la crisis y la internacionalización de nuestro sector, y advierte de que la actuación dispersión competencial de nuestro país rompe dos de los pilares de la legislación alimentaria de la Unión Europea, tanto el enfoque integral "de la granja a la mesa" como el principio de que los operadores de la cadena alimentaria son los primeros responsables de garantizar la seguridad de los productos que comercializan.

El trabajo de los operadores para eliminar las barreras entre los distintos departamentos de la empresa, para asegurar los mejores niveles de trazabilidad, seguridad alimentaria, higiene y control, choca frontalmente con la presencia permanente de la Administración en las labores de inspección y control de los mataderos, con competencias y responsabilidades
compartimentadas entre ministerios y Comunidades Autónomas, que solamente generan costes e ineficiencias.

Por tanto, la industria cárnica española considera esencial tanto la unificación de competencias una sola unidad administrativa como rediseñar el papel de los servicios veterinarios de control oficial en las industrias cárnicas, que no debe ser exclusivamente sanitario, sino global, atendiendo a las nuevas necesidades y realidades económicas, sanitarias y productivas en las que nuestras empresas desarrollan su actividad, facilitando un mejor control, mayor eficacia, empresas más competitivas y ahorro de costes.

La importancia de disponer de estructuras eficaces y dotadas de mecanismos de actuación ágiles, que respondan a la necesidad de operatividad y eficiencia que necesita la actividad cárnica, se manifiesta con toda claridad en relación con los mercados exteriores, donde la industria cárnica española es un sector de primera magnitud a nivel mundial, que exporta cerca del 40% de nuestra producción porcina a los cinco continentes.

Cuando los exportadores españoles abordan los mercados mundiales no solamente han de competir con la industrias cárnicas de otros países, sino que también lo hacen con otras Administraciones y Gobiernos que tienen modelos de gestión oficial más ágiles y eficientes. Y para poder competir como país, la industria cárnica española necesita un modelo tan eficaz como el de los países competidores, que en muchos casos disponen de unos servicios de control oficial unificados y dependientes de una única unidad administrativa.
ANICE es la principal asociación empresarial de la industria cárnica de ámbito nacional, y agrupa a más de 800 empresas distribuidas por toda la  geografía española: mataderos de porcino, vacuno y ovino, y fábricas de elaborados, jamón curado y productos ibéricos.

La organización participa en las Organizaciones Interprofesionales del cerdo blanco INTERPORC y del cerdo ibérico ASICI, en la Oficina de Exportación de la Carne de España (OECE) y, a través de CONFECARNE, en la Federación Española de Industrias de Alimentación y Bebidas (FIAB), en la Fundación CENTA y en la Plataforma Tecnológica Española "FOOD FOR LIFE-SPAIN".

En el ámbito internacional participa en la l'Union Européenne du Commerce du Bétail et de la Viande (UECBV), la Oficina Internacional de la Carne (IMS), la Federación de Industrias Cárnicas de Transformación de la Unión Europea (CLITRAVI) y la Confederación de Industrias Agro-Alimentarias de la Unión Europea (FOODDRINK EUROPE).

En primer lloc, no comparteixo en absolut la moda “recentralitzadora”, al marge de consideracions polítiques, per qüestions d’eficàcia i eficiència. I d'això ja parlarem un altre dia. Però, no puc menys que estar bàsicament d’acord amb els plantejaments d’ANICE. Ja fa uns mesos  que, amb les dades a la ma, mantinc que el problema del control oficial dels aliments a Espanya i a Catalunya no és un problema de salut pública si no de confiança. Si mireu el meu post "Els sistemes de control oficial“ de març de 2011 comprovareu que els nostre sistema de control oficial és el 24 de 27. Estem al nivell de Romania, Bulgària o Grècia!. D’altra banda hem de fer una revolució amb el tema de l’autocontrol (amb el permís de Paco Reviriego) i caminar decididament cap a la responsabilització de les empreses. I això és més evident en el peculiar cas del control oficial de la carn (veure el meu post sobre "La modernitzacio de la inspeccio de la carn", també de març de 2011).

Per a provocar el debat:

Necessitem una Oficina Alimentària i Veterinària a Espanya i Oficines Alimentàries i Veterinàries a les comunitats autònomes !!!


5/6/12

Tornem-hi, que no ha estat res


El proppassat 23 de maig CESFAC em va donar la Medalla al mèrit en alimentació animal 2012. Aquesta organització agrupa a les empreses i organitzacions de la Indústria de l'Alimentació Animal espanyola i pretén, amb aquestes medalles, reconèixer la labor de professionals i organitzacions que, en el desenvolupament de les seves responsabilitats, han contribuït al Sector. Pretenen, en definitiva, d'una banda reconèixer públicament l'esforç i el compromís i, d'altra, servir d'inspiració.

En el meu cas, en la breu ressenya del programa es deia textualment que “se reconoce su contribución a la gestión de la seguridad alimentaria tanto por sus decisivas contribuciones a la Ley Catalana de Seguridad Alimentaria, a la creación de la Sociedad Española de Seguridad Alimentaria y a su labor al frente de la Agencia Catalana de Seguridad Alimentaria”.

Evidentment, en aquest viatge no he estat sol. Qualsevol dia començaré a fer una llista de les persones que han contribuït i contribueixen a la construcció d'un espai per a la seguretat alimentària singular, coherent i al servei dels ciutadans i del teixit productiu d'Espanya i del nostre país.

El discurs de “laudatio” va córrer a càrrec d'en Ignacio Arranz Recio, director general del Foro Interalimentario que, com és habitual en aquests actes, va exagerar amablement i ostensible els mèrits del candidat. En resposta, vaig dir unes paraules que, en alguns moments, resumeixen la meva opinió actual sobre l'estat de la seguretat alimentària. En efecte, després dels agraïments preceptius vaig fer la contestatio i vaig dir o vaig intentar dir (no ho vaig llegir), si fa o no fa, alguna cosa (en castellà, es clar) com :

El tres d'octubre farà vint-i-nou anys que vaig començar a treballar com a veterinari titular a la Secció d'Higiene Alimentària de la Delegació Territorial a Lleida del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la, llavors incipient, Generalitat de Catalunya.

I, a partir de l'any 1990, vaig treballar als serveis centrals del departament ocupant diversos càrrecs a la Direcció General de Salut Pública. Si algú m'hagués preguntat llavors en què treballava jo hagués respost que en higiene dels aliments o, en els darrers temps, hagués dit que en sanitat alimentària.

Després de les crisis alimentàries que, tots els reunits aquí, vam viure en primera persona, l'any 2000 va succeir un fet que canvià, de forma radical, la meva percepció sobre el meu àmbit professional. La Comissió Europea publicà un document clau “El Llibre Blanc sobre Seguretat Alimentària” (un document, per cert, que como passa amb El Quijote es més citat que llegit).

El Llibre Blanc, en les seves línies generals, venia a configurar un corpus coherent, desenvolupat normativament a posteriori, per abordar els problemes d'innocuïtat dels aliments.

Era una nova perspectiva que oferia líneas de solució per a les diverses disfuncions que, en la meva pràctica professional, havia observat al llarg dels anys.

Em vaig adonar, llavors, de que ja no treballava en “higiene alimentària” si no en quelcom que s'anomenava “seguretat alimentària”. Això suposava que havia un conjunt de professionals als que, segons el nou paradigma, tenia que considerar els meus col·legues. Els professionals que treballaven en sanitat i benestar animal, sanitat vegetal i alimentació animal passaven a ser els meus col·legues en la seguretat alimentària.

S'iniciava, a Espanya, un canvi de cultura al nostre àmbit. I m'ho vaig creure...

De tot això fa escassament dotze anys, que és molt poc temps en la dinàmica temporal administrativa. La meva impressió personal és que encara no s'han consolidat. Ni molt menys...

Per tant encara ens queden reptes per a aconseguir la consolidació d'un sistema de seguretat alimentària sòlid a Espanya.

En primer lloc, aconseguir que s'imposi el criteri de que tenir un alt nivell de seguretat alimentària forma part de les infrastructures necessàries per ajudar a fer competitiva la indústria agroalimentària. Més enllà de l'objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, el sistema de seguretat alimentària ha de facilitar la participació del sector agroalimentari al mercat interior europeu i als mercats globals.

Per aconseguir-ho, encara hem d'acabar de construir un sistema de control oficial dels aliments integrat, de la granja a la taula, creïble, prestigiós i homologable als dels països líders. Aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica i tenint en compte la vocació exportadora de la industria agroalimentària.

En segon lloc, la consolidació definitiva de l'autocontrol ha de suposar canvis qualitatius i quantitatius en la relació entre les empreses i l'administració.

Hem de superar la dinàmica amb la que vaig créixer professionalment que consistia en que des de l'administració pensàvem que els empresaris ens volen enganyar i que des dels empresaris es pensa que les mesures que pren l'administració tenen com a finalitat molestar-los.

De totes les maneres els hi haig de confessar que l'experiència més positiva dels meus set anys al front de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària ha estat la rapidesa amb la qual els sectors primaris i, en concret, el de l'alimentació animal s'han incorporat a l'exercici de les seves responsabilitats en la protecció de la salut dels consumidors.

Moltes gràcies i resto a la seva disposició per treballar, des de qualsevulles que siguin les meves responsabilitats presents i futures, en la consolidació d'un sector de l'alimentació animal fort, competitiu i segur.

En els propers posts intentaré desenvolupar aquests conceptes...

13/7/11

El mercuri, les recomanacions de l’AESAN als consumidors, els dictàmens dels comitès científics i altres històries (I)

Portem uns deu anys amb això de l'anàlisi del risc i, consegüentment, uns deu anys de convivència, no sempre pacífica, entre els “curritos” encarregats de la gestió del risc i els “savis” encarregats dels dictàmens científics i, per tant, de l'avaluació del risc.

S'ha de tenir en compte, però, que els temps administratius, com els geològics, tenen uns ritmes diferents als que regulen la vida de les persones i crec que, malgrat els deu anys de vigència de l’avaluació del risc, estem encara en el procés de construcció del sistema. De forma més planera: encara estem aprenent.

Per què explico això?

Perquè l’origen de l’última “alarma” sobre seguretat alimentària (la notícia de El País, de 30 de juny, referida als consells de consum de peix, per a determinats col•lectius de risc, degut al seu contingut en metilmercuri) es troba en un informe d’avaluació del risc del Comitè Científic de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN). I, a bodes em convides!, tots coneixeu la meva afecció al tema dels contaminants químics i especialment al metilmercuri (Si te dicen que comí).

D’aquest assumpte m’interessen fonamentalment els elements de comunicació, el procés d’avaluació del risc i com innovem a l'hora de gestionar el risc.

ELS FETS

Fem la cronologia dels fets:
  • La Xunta de Galícia va demanar al Comitè Científic de l’AESAN una evaluación de riesgos que permita estudiar posibles estrategias de gestión integral en relación con la comercialización de partidas de determinados productos de la pesca (especialmente el pez espada) con contenidos de mercurio superiores a los establecidos en la legislación vigente". Traduït al “roman paladino”: què es pot fer amb el peix espasa que entra per les llotges de Galícia quan una part important dels exemplars, de forma sistemàtica, supera els límits legals establerts per al mercuri de 1 mg/kg de pes fresc?. Vull entendre que el que es demanava, implícitament, és la possibilitat de incrementar els límits màxims permesos de mercuri en determinades espècies (fonamentalment del peix espasa) i gestionar el risc amb instruments de comunicació del risc adreçats, sobre tot, a col•lectius de risc.
  • El 28 de setembre de 2010, en sessió plenària, el Comitè Científic, de l’AESAN aprovà un “Informe en relación a los niveles de mercurio establecidos para productos de la pesca" en el que figurava com a conclusió: “teniendo en cuenta que los resultados obtenidos en los estudios de evaluación en población española demuestran que la exposición al Hg no es baja, en especial en los grupos de población de riesgo, y que el tamaño de la ración recomendada de carne de peces predadores (por ejemplo, pez espada) en dichos grupos ya es reducido (100 g/semana), no se recomienda aumento alguno de los contenidos máximos establecidos para el Hg en pescados y productos de la pesca.”
Home, no sé si van contestar ben bé la pregunta, però el que sembla clar és que consideren els límits màxims legals com un instrument bàsic de gestió del risc i que, per això, no es plantegen la seva modificació a l’alça.
  • El 14 d’abril de 2011 l’AESAN va publicar, a la seva pàgina web, unes “Recomendaciones de consumo de pescado para poblaciones sensibles debido a la presencia de mercurio". Es tractava d’actualitzar unes recomanacions anteriors (2008) com a conseqüència de les dades aportades per l’Informe del Comitè Científic citat en el punt anterior. La nova recomanació deia el següent: Se recomienda precaución a las mujeres embarazadas o que puedan llegar a estarlo, mujeres en fase de lactancia y a niños de corta edad (entre 1 y 30 meses). A este grupo de población se recomienda consumir una amplia variedad de pescados, evitando consumir las especies más contaminadas con mercurio cuyo consumo debe limitarse. Las recomendaciones para el consumo de Pez espada, Tiburón, Atún rojo (Thunnus thynnus: especie grande, normalmente consumida en fresco o congelada y fileteada) y Lucio son las siguientes:
    • Mujeres en edad fértil, embarazadas o en período de lactancia. Evitar el consumo
    • Niños < 3 años. Evitar el consumo
    • Niños 3-12 años. Limitar a 50 gr/semana o 100gr/ 2 semanas. (No consumir ningún otro de los pescados de esta categoría en la misma semana.”
  • El 26 de maig de 2011, l’AESAN publicà una nota de recomanacions de consum que anunciava la publicació de tres recomanacions: una sobre peix i mercuri, una altra sobre crustacis i cadmi i una tercera sobre nitrats i verdures. En el text, que no he sabut trobar al web de l’AESAN, es feia una reflexió sobre les mesures de gestió del risc i s’afirmava: La fijación de límites máximos en la legislación es la medida de gestión del riesgo más eficaz. No obstante, en ocasiones, esta medida no supone una protección adecuada para ciertos grupos de la población considerados “de riesgo”, por lo que es necesario recurrir a “recomendaciones de consumo” para reducir la exposición de los consumidores de estas poblaciones sensibles al factor de riesgo”.
El paràgraf és interessant perquè introdueix un element cabdal: la gestió del risc no solament es fa mitjançant l’establiment normatiu de límits màxims sinó també amb recomanacions de consum, sobre tot pel que fa a determinats col•lectius de risc.
  • El 30 de juny de 2011, El País publicava una notícia amb el titular “Sanidad recomienda a embarazadas y niños no comer atún ni pez espada". L’article explicava bé el tema i deia textualment: “Presionada por el sector pesquero para relajar los niveles máximos aceptables de mercurio, la AESAN decidió encargar a su comité científico una reevaluación de los riesgos. "Concluyó que no solo no había margen para la relajación, sino que la mayoría de niños y mujeres rozan ya los límites aceptables de este tóxico", afirma Victorio Teruel, jefe del área de gestión de riesgos químicos de la agencia. La AESAN recomienda ahora que embarazadas y menores de tres años no consuman nada de pez espada, tiburón o atún rojo, y que los niños de 3 a 12 años no superen los 50 gramos a la semana.
Fixem-nos que la “notícia” de El País es publica 75 dies després de la publicació per part de l’AESAN de la recomanació. Difícilment es pot dir allò de notícia d'última hora !!!

I a partir d’aquí es va iniciar una petita turmenta que va durar fins al 8 de juliol i que, desgraciadament, no va servir per enriquir el debat sinó per demostrar que, després de molts anys d’intentar aprendre de les crisis alimentàries per millorar la seva gestió i comunicació, hem aprés molt poc.

LA REPERCUSIÓ PERIODÍSTICA

El mateix dia 30 comencen les reaccions i podem llegir coses com:
  • El País (30-6-2011): “El sector pesquero reacciona con irritación”.
  • Ara (30-6-2011):“Xavier Llebaria, director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària, explica que des de l'any 2008 desaconsellen a les dones embarassades i els infants fins a tres anys consumir peixos de l'espècie dels grans depredadors, com la tonyina o l'emperador, per les elevades concentracions de mercuri que tenen.” I, més endavant, tot i això, destaca que en les anàlisis que es fan periòdicament per conèixer si hi ha algun tipus d'element tòxic perillós als aliments "mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals".
  • El País (1-7-2011): “El sector pesquero pide una rectificación a Sanidad por una "alarma innecesaria”. Javier Garat, secretario general de la Confederación Española de Pesca (Cepesca) y presidente de la Asociación de Organizaciones Nacionales de Empresas Pesqueras de la UE, cree que se "ha creado una alarma innecesaria", al aplicar unas recomendaciones más estrictas que las emitidas por la Comisión Europea, que indica limitar el consumo de atún (sin especificar el tipo) a dos ingestas por semana y el de pez espada o tiburón a menos de 100 gramos semanales para ese colectivo.
  • El País (1-7-2011): “El Gobierno ocultó siete años un estudio de los tóxicos en el pescado. La justicia destapa el dictamen confidencial de 2003 que halló niveles excesivos de mercurio en el emperador - Medio Ambiente alega que era un texto interno.” I al text s’afirma: “El resultado no dejaba dudas. El 62,5% de las 128 muestras de marrajo superaba el nivel máximo permitido de mercurio. El 54,2% de las muestras de pez espada estaban por encima del límite legal en mercurio y el 79% excedían el límite de cadmio. En la tintorera, el número de muestras con concentración superior a la permitida baja hasta el 50%. Los niveles de metales en atún rojo, en cambio, son mucho menores, ya que solo cuatro muestras superaron el límite.
  • El País (3-7-2011): “El pescado es bueno, ese es el mensaje. La alerta de evitar el atún rojo y el pez espada ha sido proporcional al riesgo, pero se ha comunicado mal, según los expertos.
  • Agrodigital (8-7-2011): “El MARM y AESAN se reúnen con el sector extractivo y transformador para analizar las recomendaciones de consumo de pescado.
CONCLUSIONS

¿Podem fer algunes reflexions sobre aquesta història?
  • La Xunta de Galícia fa una consulta encertada, posant un tema controvertit a sobre de la taula. Demana una estratègia integral per a ordenar la comercialització de peix espasa amb continguts de mercuri que superen la legislació vigent. Implícitament reconeix que la gestió de riscos basada en la fixació de límits màxims per a contaminants persistents en un aliment és insuficient si no es te en compte el seu consum. En el meu anterior post (Si te dicen que comí) intentava explicar-ho i deia textualment:
Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).
Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.
26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

No anava desencaminat en el supòsit, tenint en compte que, malgrat l'afirmació del director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), més del 50% dels exemplars analitzats superen el límit legal màxim de mercuri, amb la qual cosa és de suposar que més del 50% dels exemplars posats a la venda l’ultrapassen.

Hem de reconèixer, d’una vegada, que la fixació de límits màxims es fonamenta en la garantia jurídica en els intercanvis comercials i no tant en termes de salut. Gràcies a aquest límit, durant el 2010, Itàlia va refusar 27 partides de peix espasa procedents d’Espanya i Portugal. Algú em pot dir quin perill per a la salut pública es produeix per la comercialització de partides de peix espasa amb 1,2 mg/kg de mercuri?

Si aquests límits són tant importants per a la salut algú em pot respondre per què per a “evitar la pertorbació del mercat”
    • Els productes vegetals ecològics poden contenir el doble d'algunes micotoxines que els obtinguts amb l'agricultura convencional?
    • Els salmons del mar Bàltic poden tenir el doble de dioxines que els provinents d'altres orígens?
    • Els peixos depredadors poden contenir el doble de mercuri que la resta d'espècies?
  • Sobre l'Informe del Comitè Científic de l'AESAN hi ha alguns aspectes que em criden l'atenció. En primer lloc, hi ha una certa confusió ja que de vegades es refereixen al peix en general, d'altres als depredadors i d'altres al peix espasa en concret. Cal recordar que la consulta és sobre el peix espasa fonamentalment. Per tant la conclusió de que no es recomana cap increment dels contingut màxims de mercuri en peix no contesta la pregunta de la Xunta. De totes les maneres l’informe es mereix una pròxima entrada al bloc més detallada.
  • Amb les dades disponibles, la recomanació de l'AESAN em sembla molt encertada. S'ha de poder dir a la població com pot guarir de la seva salut.
  • Es curiós com a partir d’una informació sobre un tema que no és nou, elaborada correctament i amb un missatge clar i inequívoc es munten crisis artificials.
  • Probablement, la manera més efectiva d’accedir als col•lectius de risc, en aquest cas, és anant-los a buscar. Una recomanació similar a la de l’AESAN està disponible a la web de l'ACSA des de l’11 de febrer de 2008. I a la Guia per a embarassades, que es facilita a la primera visita al ginecòleg d’asistència primària a Catalunya, es dona el mateix consell des de l’agost de 2008. I no ha passat res !!!
  • Sembla que és metafísicament impossible que l’administració pública fugi del estil “Cañete” de comunicació. Expressions com “no passa res”, “està tot controlat” o “gràcies als controls exhaustius sobre els aliments que es comercialitzen mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals”, haurien de passar a millor vida. Sobre tot quan no van acompanyades de dades (controls, anàlisis, etc.) que puguin recolzar-lo. Sisplau, tractem als consumidors i a la població com a adults !!!.
  • Els sectors continuen reaccionant de manera infantil. “El sector pesquero reacciona con irritación” o “pide una rectificación a Sanidad” són exemples de comportament immadur i poc professional d’un sector alimentari que treballa amb aliments que aporten beneficis però també tenen problemes. Sembla necessària una assumpció clara i transparent dels uns i dels altres.
I no oblidem que, al marge de les relacions entre alimentació i salut, a l’hora de nodrir-nos hem de tenir en compte altres valors. Estic llegint el llibre “El lladre de cervells" de Pere Estupinyà, per cert molt recomanable. El subtítol és indicatiu de la temàtica que tracta: “Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants”. En un del seus capítols, titulat “Pèrdua de biodiversitat per caprici” es pot llegir el següent:

"Aquesta manca de conscienciació és el punt en que més va insistir l’ecòleg marí del CSIC i explorador de National Geographic Enric Sala, quan, durant la nostra trobada a la seu central d’aquesta mítica societat, va dir-me: “Imagina’t que vas a la carnisseria i et diuen: “Avui tenim carn de tigre”. No et semblaria una aberració? Doncs és el mateix que demanar tonyina vermella en un restaurant japonès”. La denúncia d’Enric és contundent: pesquem grans predadors en declivi com la tonyina vermella o el peix espasa perquè hi ha gent que està disposada a pagar molts diners per aquestes menges. Però això no té cap sentit des d’un punt de vista mediambiental. És com menjar lleons o tigres en comptes de vaques o pollastres. Ens agrada alimentar-nos amb les espècies que són al capdamunt de la cadena alimentària, les quals, a banda de reproduir-se menys i créixer més a poc a poc, tenen un paper fonamental en l’equilibri dels ecosistemes."

Apa, reflexionem-hi !!!