7/11/12

La seguretat alimentària, element de competitivitat

Fa uns dies, des de l'Institut d'Estudis de la Seguretat, em van sol·licitar una col·laboració, sobre seguretat alimentària, per a l'espai "L'Opinió de l'Expert" del seu web. Us poso aquí el que els vaig enviar i m'han publicat:

Ara fa tot just dotze anys, al novembre de 2000, l’Institut d'Estudis de la Seguretat (IDES) organitzà el III Fòrum de la Seguretat amb el títol “La seguretat alimentària: els nous reptes”. Es tractava d'oferir un espai de reflexió, a Catalunya, per a tots els agents implicats en la seguretat alimentària, contribuint així al debat que, en aquell moment, encetava a la Unió Europea (UE) arran de la publicació del Llibre Blanc sobre Seguretat Alimentària. Rellegint ara les conclusions que apareixen en el llibre resum de les ponències, editat pel propi IDES, em sorprèn l’actualitat de les reflexions i l’encert en endevinar cap a on s’orientaria la, llavors nounata, política de seguretat alimentària de la UE. Es plantejaven els grans reptes per assolir una política de seguretat alimentària diferent i moderna que trenqués amb els vells paradigmes que havien permès la concatenació de crisis alimentàries a la UE. Dos d'aquests reptes destacaven sobre els altres: l’aposta decidida en favor de la responsabilitat de les empreses, basada en l’autocontrol, i aconseguir una intervenció administrativa integrada al llarg de tota la cadena alimentària.

I com està Catalunya després de dotze anys?

Respecte a l’assoliment, per part de les empreses agroalimentàries, de la responsabilitat sobre la innocuïtat dels aliments s’ha avançat, però no massa. Els percentatges de sistemes d'autocontrol basats en l’APPCC instaurats a les empreses encara és baix i, a més, hi ha dificultats per a implantar sistemes d'autocontrol en els establiments mitjans i petits. Les causes són variades però jo crec que la base rau en que no s’ha produït un canvi de paradigma, un veritable canvi cultural. Mentre un gran nombre d'empreses agroalimentàries consideren que els requisits d'autocontrol són una “exigència” més de l’Administració, aquesta desconfia dels empresaris i organitza el sistema de control oficial per a “caçar” els infractors. S’ha de dir, però, que aquesta situació no és exclusiva de Catalunya ja que el canvi cultural que reclamo no s’ha produït tampoc a les institucions europees.

D’altra banda, la intervenció administrativa integrada era una necessitat detectada davant de la intervenció de múltiples organismes al llarg de la cadena alimentària i en diferents àmbits de control oficial: control sanitari dels aliments; alimentació, sanitat i benestar animal; sanitat vegetal; qualitat agroalimentària; consum i informació al consumidor i gestió de residus i contaminació ambiental. A Catalunya, a tall d'exemple  aquesta intervenció administrativa implica a quatre departaments de la Generalitat (Salut, Agricultura, Consum i Medi Ambient) i a les administracions locals.

Des d'aquells dies de l’any 2000 s’han creat i consolidat, a tota Europa, estructures administratives singulars i específiques encarregades d'aplicar aquesta nova política de seguretat alimentària. A Catalunya, seguint aquesta direcció, es va aprovar la Llei 20/2002, de seguretat alimentària, que tractava de crear una petita unitat administrativa, l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), encarregada de coordinar als diferents organismes, tant de la Generalitat com de les Administracions locals, que fan inspeccions i controls al llarg de la cadena alimentària. Però, amb l’aprovació de la Llei 18/2009, de Salut Pública, i la desaparició de l’ACSA com a organisme autònom hem retornat a la situació de l’any 2000 amb múltiples organismes administratius intervenint al llarg de la cadena alimentària.

La meva percepció és que Catalunya no compta amb un sistema modern, eficient i eficaç de control oficial en matèria de seguretat alimentària, igual que passa a la resta d'Espanya  Som davant d'un sistema organitzatiu que conserva les mateixes característiques essencials que tenia a principis dels anys 90 del segle passat. Un sistema aquell, per cert, que no va saber ni resoldre ni anticipar-se a les crisis alimentàries.

L’any 2011 vaig fer un estudi sobre la capacitat dels sistemes de control oficial dels països de la UE de fer complir els reglaments comunitaris del “paquet d'higiene , basant-me en les auditories fetes sobre el terreny per l’Oficina Alimentària i Veterinària de la Comissió. Espanya suspenia, amb un 4,2 sobre 10, i quedava classificada en el lloc 24 entre els 27 països membres (solament quedaven pel darrera Romania, Bulgària i Grècia).

La necessitat de tenir un model català de seguretat alimentària, específic i sense supeditació a altres polítiques, és ara més peremptòria que mai, ja que ha de plantejar solucions als reptes de Catalunya que són els mateixos que tenen plantejats tots els països europeus:

  • Protegir la salut dels consumidors
  • Facilitar la participació del sector agroalimentari en el mercat interior europeu i en els mercats globals
  • Bastir un sistema de control oficial dels aliments creïble, prestigiós i homologable als dels països capdavanters que comporti, de retruc, un increment de la confiança internacional, dels consumidors i dels mercats, en els aliments produïts a Catalunya 

Per això, tenir un alt nivell de seguretat alimentària ha de formar part de les infraestructures necessàries per fer competitiva la industria agroalimentària catalana. Més enllà de l’objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, cal considerar la importància del sector agroalimentari en un context global. El sector agrícola i ramader, juntament amb la indústria de transformació d'aliments  representa al voltant del 4% del producte interior brut (PIB) de Catalunya i una proporció del 2,4% de la població ocupada. Si hi afegim el comerç d'aliments i la restauració col·lectiva, la proporció en termes de PIB és del 5,9%.

I, a més, aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica, malgrat que potser la indústria agroalimentària ha estat el sector que millor l’ha suportada, i més tenint en compte la seva clara vocació exportadora. El sector agroalimentari és responsable del 12% de les exportacions de Catalunya, sent el sector de la carn i elaborats carnis, sobretot porcí, el que ha tingut un major increment seguit per les fruites, el vi o el cava i els olis.

Què és el que crec que s’ha de fer per assolir aquests dos reptes?

Per progressar en l’autocontrol s’ha de trencar aquest bucle cultural i trobar àmbits de gestió conjunta dels riscos alimentaris entre les empreses i les autoritats de control oficial. Paraules com confiança mútua, comprensió, transparència o responsabilitat compartida han de formar part de la definició d'un nou sistema de cogovernança del sistema de seguretat alimentària. Caldrà seguir amb atenció les iniciatives que, en aquest sentit, s’estan començant a assajar en alguns països com Holanda.

Cal racionalitzar el sistema de control oficial, creant un organisme únic que agrupi totes les organitzacions de la Generalitat encarregades del control dels aliments i de les matèries primeres al llarg de la cadena alimentària, d'acord amb les recomanacions de la FAO i l’OMS. L’exemple del país que ocupa el primer lloc en l’estudi esmentat anteriorment (Dinamarca amb 8,4 sobre 10) ens pot servir d'inspiració  Crec fermament que, en aquest àmbit, s’ha d'avançar decididament cap a la creació d'estructures d'Estat.