25/1/11

Mercat únic

Els que fa temps que treballem en això que anomenem “seguretat alimentària” i que ens ha tocat anar als ministeris de Madrid ens hem hagut de sentir sovint allò de “la unidad de mercado” per justificar les mesures uniformadores, envaint competències autonòmiques, que es prenen des del Govern central. Ara que torna a revifar l’ofensiva contra les comunitats autònomes (“calamidades autónomas” en llenguatge ministerial) paga la pena llegir un article d’en Germà Bel publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2009, que m’he atrevit a traduir (perdó per les errades). Ens ha de servir per a poder “descodificar” el que volen dir els Sr. Rajoy, Aznar i Rodriguez Zapatero quan parlen de legislar per a “garantizar la unidad de mercado”. No s’han assabentat encara, o si i els hi és igual, que el mercat no és “nacional” sinó “interior” i que ens afecta més, a Catalunya, el que passa a Perpinyà que el que passa a Almendralejo.

Sobre l’excel·lent llibre d’en Germà “España, capital París” parlarem un altre dia. Per cert, sembla que està a punt de sortir l’edició en català.


¿Unitat de mercat o unitat nacional?

S’estén l’obsessió per la ruptura de la unitat de mercat a Espanya. No s’entén molt bé per què, doncs la preocupació s’expressa en categories conceptuals, però no baixa al contrast de problemes concrets i reals. Es clar que potser aquest malestar sigui solament símptoma d’alguna cosa més greu i profunda.

La Constitució i el seu desenvolupament legislatiu posterior va reservar el control de la unitat de mercat a les institucions centrals de l’Estat. Amb dos exemples en tindrem prou: la regulació del comerç interior (la competència autonòmica més destacada sobre mercats) s’exerceix segons les bases dictades pel legislador central. Així, en 1985 el Govern central va decretar la llibertat total d’horaris comercials, que va estar en vigor fins ben entrats els anys noranta. Això evidencia amb claredat on resideix la potestat regulatòria fonamental. Per tant, qualsevol formació política pot –si vol- postular un únic marc general de regulació comercial per a Espanya, el que requereix poc més que aprovar una llei ordinària a les Corts.

Altre exemple molt rellevant és el del control de les actuacions restrictives de la competència, que a Espanya està reservat en la seva pràctica totalitat a la Comissió Nacional, mentre alguns tribunals autonòmics exerceixen algunes funcions en assumptes d’ordre interior (i menor).

En què pensen els que pateixen per la unitat de mercat? En les diferències fiscals (en successions)? En que existeixen diferents llengües oficials en algunes regions? En que algunes regions acaten donar subsidis a concessionaris de cotxes i altres no? Francament, aquestes obsessions es curen viatjant o llegint. L’il·lustra el cas dels EUA, paradigma d’economia de mercat: cada estat té el seu propi IRPF, l’IVA és decisió lliure estatal... àdhuc hi ha especificacions estatals en les regles de les assegurances de trànsit i de consum. Ah!, i les plaques de les matrícules són propietat estatal, i existeix l’obligació legal de tornar a matricular qualsevol vehicle en l’estat de residència (a un país amb tanta mobilitat!). Amb tot això, ningú discuteix als EUA sobre malalties imaginàries de la unitat de mercat! Tampoc existeixen debats quant a l’efecte sobre la unitat de mercat de l’existència de diverses llengües oficials (més i millor reconegudes que a Espanya) en països tan avançats i amb mercats tan dinàmics i units com Suïssa, Canadà, Bèlgica o Finlàndia.

Es clar que seria molt ingenu pensar que el problema és solament de manca d’informació. L’obsessió per la unitat de mercat és símptoma (solament un més) de quelcom més profund: la creixent percepció a Espanya que la descentralització ha arribat a “un límit” al que mai hauria d’haver arribat, perquè amenaça la unitat nacional. S’acarona la rectificació, i en aquestes hi anem. Seria molt demanar que no es digui unitat de mercat quan en realitat es vol dir unitat nacional? Al menys, així ens entendríem millor.

Germà Bel
La Vanguardia, 4 de juny de 2009