Tornem-hi, que no ha estat res

El proppassat 23 de maig CESFAC em va donar la Medalla al mèrit en alimentació animal 2012. Aquesta organització agrupa a les empreses i organitzacions de la Indústria de l'Alimentació Animal espanyola i pretén, amb aquestes medalles, reconèixer la labor de professionals i organitzacions que, en el desenvolupament de les seves responsabilitats, han contribuït al Sector. Pretenen, en definitiva, d'una banda reconèixer públicament l'esforç i el compromís i, d'altra, servir d'inspiració.

En el meu cas, en la breu ressenya del programa es deia textualment que “se reconoce su contribución a la gestión de la seguridad alimentaria tanto por sus decisivas contribuciones a la Ley Catalana de Seguridad Alimentaria, a la creación de la Sociedad Española de Seguridad Alimentaria y a su labor al frente de la Agencia Catalana de Seguridad Alimentaria”.

Evidentment, en aquest viatge no he estat sol. Qualsevol dia començaré a fer una llista de les persones que han contribuït i contribueixen a la construcció d'un espai per a la seguretat alimentària singular, coherent i al servei dels ciutadans i del teixit productiu d'Espanya i del nostre país.

El discurs de “laudatio” va córrer a càrrec d'en Ignacio Arranz Recio, director general del Foro Interalimentario que, com és habitual en aquests actes, va exagerar amablement i ostensible els mèrits del candidat. En resposta, vaig dir unes paraules que, en alguns moments, resumeixen la meva opinió actual sobre l'estat de la seguretat alimentària. En efecte, després dels agraïments preceptius vaig fer la contestatio i vaig dir o vaig intentar dir (no ho vaig llegir), si fa o no fa, alguna cosa (en castellà, es clar) com :

El tres d'octubre farà vint-i-nou anys que vaig començar a treballar com a veterinari titular a la Secció d'Higiene Alimentària de la Delegació Territorial a Lleida del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la, llavors incipient, Generalitat de Catalunya.

I, a partir de l'any 1990, vaig treballar als serveis centrals del departament ocupant diversos càrrecs a la Direcció General de Salut Pública. Si algú m'hagués preguntat llavors en què treballava jo hagués respost que en higiene dels aliments o, en els darrers temps, hagués dit que en sanitat alimentària.

Després de les crisis alimentàries que, tots els reunits aquí, vam viure en primera persona, l'any 2000 va succeir un fet que canvià, de forma radical, la meva percepció sobre el meu àmbit professional. La Comissió Europea publicà un document clau “El Llibre Blanc sobre Seguretat Alimentària” (un document, per cert, que como passa amb El Quijote es més citat que llegit).

El Llibre Blanc, en les seves línies generals, venia a configurar un corpus coherent, desenvolupat normativament a posteriori, per abordar els problemes d'innocuïtat dels aliments.

Era una nova perspectiva que oferia líneas de solució per a les diverses disfuncions que, en la meva pràctica professional, havia observat al llarg dels anys.

Em vaig adonar, llavors, de que ja no treballava en “higiene alimentària” si no en quelcom que s'anomenava “seguretat alimentària”. Això suposava que havia un conjunt de professionals als que, segons el nou paradigma, tenia que considerar els meus col·legues. Els professionals que treballaven en sanitat i benestar animal, sanitat vegetal i alimentació animal passaven a ser els meus col·legues en la seguretat alimentària.

S'iniciava, a Espanya, un canvi de cultura al nostre àmbit. I m'ho vaig creure...

De tot això fa escassament dotze anys, que és molt poc temps en la dinàmica temporal administrativa. La meva impressió personal és que encara no s'han consolidat. Ni molt menys...

Per tant encara ens queden reptes per a aconseguir la consolidació d'un sistema de seguretat alimentària sòlid a Espanya.

En primer lloc, aconseguir que s'imposi el criteri de que tenir un alt nivell de seguretat alimentària forma part de les infrastructures necessàries per ajudar a fer competitiva la indústria agroalimentària. Més enllà de l'objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, el sistema de seguretat alimentària ha de facilitar la participació del sector agroalimentari al mercat interior europeu i als mercats globals.

Per aconseguir-ho, encara hem d'acabar de construir un sistema de control oficial dels aliments integrat, de la granja a la taula, creïble, prestigiós i homologable als dels països líders. Aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica i tenint en compte la vocació exportadora de la industria agroalimentària.

En segon lloc, la consolidació definitiva de l'autocontrol ha de suposar canvis qualitatius i quantitatius en la relació entre les empreses i l'administració.

Hem de superar la dinàmica amb la que vaig créixer professionalment que consistia en que des de l'administració pensàvem que els empresaris ens volen enganyar i que des dels empresaris es pensa que les mesures que pren l'administració tenen com a finalitat molestar-los.

De totes les maneres els hi haig de confessar que l'experiència més positiva dels meus set anys al front de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària ha estat la rapidesa amb la qual els sectors primaris i, en concret, el de l'alimentació animal s'han incorporat a l'exercici de les seves responsabilitats en la protecció de la salut dels consumidors.

Moltes gràcies i resto a la seva disposició per treballar, des de qualsevulles que siguin les meves responsabilitats presents i futures, en la consolidació d'un sector de l'alimentació animal fort, competitiu i segur.

En els propers posts intentaré desenvolupar aquests conceptes...