Si te dicen qué comí

Dins del programa “El escarabajo verde”, els dies 11 i 18 de març es van emetre, a la segona cadena de Televisió Espanyola, les dues parts d’un reportatge sobre la contaminació química dels aliments titulat “Si te dicen que comí” (part 1 i part 2). El tema escollit te a veure amb l’incident dels pinsos contaminats amb dioxines produït recentment a Alemanya.

No és, ni de bon tros, el pitjor documental que he vist sobre aquesta temàtica però cau en una sèrie de imprecisions i incoherències que són compartides per la majoria d’abordatges periodístics del tema de la contaminació dels aliments pels contaminants orgànics persistents (COP), dioxines i furans, PCB, HAP, plaguicides organoclorats, hexaclorobenzè, etc. i metalls pesants.

Us poso algunes que em criden l’atenció per què són imprescindibles en qualsevol documental “que se precie”:

• Utilitzar imatges que no tenen a veure amb l’objecte del documental però que carreguen emocionalment a l’espectador. En aquest reportatge es veu a nens vietnamites fugint d’un bombardeig amb napalm de l’aviació dels EUA. Es pot saber quina relació hi ha entre l’ús del napalm a la guerra del Vietnam i la presència de perills químics als aliments?.
• Entrevistar a un expert valent. En aquest cas, es tracta de Miquel Porta, expert en seguretat alimentària (sic) i salut pública, que ha fet un estudi sobre la presència de COP en la sang de, aproximadament, 900 catalans. No ho afirma taxativament però deixa caure la relació d’aquesta presència amb la diabetis, el càncer i l’Alzheimer... A més, manifesta la seva preocupació i acaba dient al final que pensa que “...solament queda la Universitat per a dir la veritat”. Home, s’ha de precisar que el seu estudi està finançat per la “ocultista Administració”.
• Trobar representants d’entitats diverses disposades a afirmar que la culpa de tot plegat la te l’agroindustria en particular, i el sistema capitalista en general, ja que la “...legislació és imposada per les multinacionals” (Vida Sana). O que, Greenpeace dixit, el risc químic és degut al sistema agroalimentari, que “els experts de l’EFSA estan vinculats a la industria i no han volgut fer la declaració d’interessos i que hem de menjar menys carn, per a que la ramaderia consumeixi menys soja i evitar, així, la destrucció de l’Amazones” (la qual cosa està molt be però no se trobar la relació amb les dioxines...).

Però la confusió conceptual més important és barrejar tota la contaminació química en un mateix sac i deixar entendre que el sistema de control oficial dels aliments és l’opció efectiva per minimitzar aquest risc.

Anem a pams. Hi ha tota una sèrie de substàncies químiques que s’utilitzen, avui en dia, en la producció agroalimentària i que, per tant, s’afegeixen voluntàriament. Estem parlant dels medicaments veterinaris i dels plaguicides (medicaments per als vegetals). Ambdós grups estan regulats normativament amb llista tancada de substàncies autoritzades, dosis d’utilització i límits màxims de residus que poden quedar en els aliments. El mecanisme per a garantir-ne la seguretat dels aliments en aquests àmbits segueix una seqüència lògica:

• Control de la comercialització tant dels medicaments com dels plaguicides.
• Autocontrol i bones pràctiques a les explotacions agrícoles o ramaderes, tenint en compte la prescripció (per professionals) i els períodes d’espera entre la seva aplicació i la comercialització dels productes alimentaris.
• Verificació oficial del respecte a les normes d’utilització amb controls analítics a la granja i a l’escorxador, en el cas dels medicaments veterinaris i a l’explotació agrícola i a la fase de consum, en el cas dels plaguicides.

No oblidem que, a més, el control oficial va associat a un règim sancionador que en cas de presumpta vulneració del codi penal comporta la intervenció de la policia (a Catalunya, la Brigada de Consum dels Mossos d’Esquadra) i de la fiscalia.

Una altra cosa són els contaminants orgànics persistents (COP) als que podríem afegir els metalls pesants. Aquest conjunt de substàncies es caracteritzen perquè tenen un temps de permanència en l'ambient molt llarg i tendeixen a acumular-se a la cadena alimentària. Les dioxines i furans, els PCB, els HAP, els plaguicides organoclorats, l’hexaclorobenzè, etc. i el cadmi, l’arsènic, el plom i el mercuri no formen part de les substàncies utilitzades en la producció agroalimentària i, per tant, no són afegides voluntàriament sinó que s’incorporen a l’aliment des de la contaminació ambiental. Podríem concloure que no són conseqüència del sistema agroalimentari sinó del sistema social i industrial de la nostra societat.

És per això que les accions de vigilància i control oficial més importants són les desenvolupades per les autoritats mediambientals i van adreçades a les emissions al medi ambient amb xarxes de vigilància de la contaminació atmosfèrica i de les aigües (subterrànies, superficials i marines). A més dels programes d’inventari i control dels equips amb PCB i del control d’immissions en els voltants d’instal•lacions potencialment emissores de dioxines. Es tracta de que si no hi ha emissions de COP al medi, aquests no poden arribar als aliments.

Aquestes activitats, juntament amb els programes de vigilància i control de la producció primària (pinsos, peixos, plaguicides COP en vegetals , etc.), ens poden donar eines de control i de coneixement sobre el nivell de contaminació dels productes produïts a casa nostra.

Però la cosa és més complicada ja que la nostra dieta no solament està formada per productes produïts al nostre país sinó per aliments i ingredients de productes alimentaris procedents dels cinc continents. Per tant els aliments que consumim poden presentar COP provinents d’emissions dels sistemes industrials de països molt llunyans. És per això que, a tot el dispositiu citat fins aquí, s’han d’afegir els programes de vigilància i control dels aliments consumits a Catalunya i els programes de vigilància de l’exposició (dieta total).

El control i la vigilància dels aliments al final de la cadena serveix, així, per saber si les mesures de control ambientals estan sent eficaces.

Diguem-ho clar, la importància dels límits màxims de COP en els aliments és relativa. De cara a la salut de la població, un accident puntual és poc significatiu. El que és realment important és el consum de petites quantitats de COP de forma continuada, donada la seva acumulabilitat.

Un exemple pot ajudar a entendre-ho:

Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).

Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.

26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

És a dir, com a conclusió, qualsevol estratègia per a gestionar el risc per a la salut que suposen els COP i els metalls pesants passa, en primer lloc, per actuar amb contundència a nivell de control de les emissions al medi. En segon lloc, per mantenir sistemes de vigilància per tal de seguir l’evolució en el temps i detectar possibles focus d’introducció a la cadena alimentària. I, en tercer lloc, per mantenir una política comunicativa proactiva i veraç envers la població en general i, especialment, cap als col•lectius de més risc (embaraçades, nens, etc.).

Em permeto fer dos comentaris finals per a la discusió i la polémica:

• Em fa gràcia la sorpresa davant que el positiu a dioxines sigui en ous ecològics. Els aliments que mengen aquestes gallines es produeixen en el mateix medi ambient que els que mengen les de producció convencional!!!!. Ningú ha posat voluntariament dioxines en el procés de producció i el que s’ha d’investigar és d’on provenen per tal d’actuar sobre la font. El que si demostraria una vulneració de les normes seria trobar antibiòtics o plaguicides, quan estan prohibits en aquest tipus de producció.

• Lamento el comentari escapista del President de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició quan diu que la presència de COP en la sang dels ciutadans estudiats per Miquel Porta no te per què ser deguda a l’alimentació ja que els COP són a l’aire, a l’aigua, etc. Hi ha consens en la comunitat científica que la via majoritària d'entrada al cos dels COP és a través dels aliments. Per posar dos exemples, Sr. Sabrido, el 95 % de les dioxines i el 92 % de l’hexaclorobenzè que entren als nostres cosos ho fan a través dels aliments.

La modernització de la inspecció de la carn

La Comissió Europea ha posat a sobre de la taula, com tema de debat, la modernització de l'actual sistema d'inspecció de la carn i ha elaborat un qüestionari sobre el tema que ha distribuït entre les autoritats competents i els “stakeholders” (organitzacions empresarials, societats científiques i professionals, etc.). El proppassat dimecres 23 vaig participar, com a representant de la junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL), en una reunió convocada per l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) per recollir aportacions per a l’elaboració de la resposta catalana al debat.

L’ACSA pretenia debatre i recollir els diversos punts de vista sobre el tema i, per això, va convocar a tots els agents interessats: societats científiques, col•legis de veterinaris, centres de recerca en sanitat animal, associacions del sector primari i de la indústria càrnia i les administracions autonòmiques afectades (Agricultura i Salut).

El qüestionari de la Comissió planteja diverses preguntes sobre el contingut de la inspecció, la seva organització i la distribució de responsabilitats entre l'administració i els operadors econòmics.

Com a representant de la SESAL, més enllà de contestar una a una les qüestions plantejades per la Comissió, vaig intentar plantejar una sèrie de criteris generals que devien orientar un procés de modernització de la inspecció de la carn, en el context general del nou abordatge de la seguretat alimentària, inspirant-me en el manifest fundacional i en algunes conclusions de les nostres reunions.

El que vaig venir a dir, en termes generals, és:

• La inspecció de la carn no pot quedar fora del nou marc de seguretat alimentària com una excepció als principis i els requisits del Reglament 178/2002. Per tant ha de revisar-se i modernitzar-se el contingut de la inspecció orientant-la envers els patògens preponderants en l'actualitat (tant per a la salut pública com per a la sanitat animal) i basant-la en el risc i en les dades epidemiològiques existents. Un increment de les tasques o el disseny de noves accions han d’incorporar-se als mecanismes d'autocontrol donada la responsabilitat principal dels operadors econòmics. La missió dels serveis oficials de control seria la d'assegurar que els operadors compleixen les seves obligacions.
• Pel que fa l’organització de la inspecció s’hauria de desplaçar la inspecció ante mortem cap a la granja per a totes les espècies. La informació més valuosa per a orientar millor la inspecció post mortem l’han de proporcionar l’operador econòmic i el veterinari d'explotació. Pel que fa a la inspecció post mortem la modernització hauria d'anar en el sentit de que els perills que s'identifiquen, avaluen i controlen s'incorporin al sistema d'APPCC de les empreses. Adquiriria així sentit l'exigència als escorxadors d’un sistema d'autocontrol basat en l’APPCC. La situació actual amb la simultaneïtat de les exigències de control oficial permanent i d'implantació d'un sistema d'APPCC és incoherent.
• En la distribució de responsabilitats, tot pas de millora i modernització hauria de anar envers l’increment general de les responsabilitats dels operadors econòmics mitjançant els autocontrols i el reforçament del paper de l'Administració en la supervisió i auditoria. Crec que s'ha de passar del concepte de "inspecció de la carn", a un altre més d'acord amb l'abordatge actual com a “gestió del risc de la carn” que inclouria la inspecció (ante i post mortem) i, a més, totes les activitats de monitoratge de perills biològics i químics.

Crec que aquesta orientació és coherent amb els elements bàsics del nou paradigma que motiva el sentit de l’existència de la SESAL: la metodologia científica de l'anàlisi del risc, l'abordatge holístic de tota la cadena alimentària i la responsabilitat principal dels operadors econòmics.

En tot cas crec que SESAL ha de tenir una primera postura general sobre aquest tema ja que serà objecte de debat en els propers mesos i anys. Tenint en compte, a més, que els nostres col•legues de la EWFC (European Working Community for Food Inspection and Consumer Protection) ja tenen una postura tancada, poc coincident amb la que he expressat més amunt, i que l'enviaran a la Comissió Europea amb el nom de SESAL entre els signants.

Creieu que les reformes de la inspecció de la carn han d’anar per aquí?

O és millor deixar les coses com estan?

Els operadors econòmics dels escorxadors són, avui en dia, diferents dels de la resta d’empreses alimentàries?

Si és que si, en quin sentit?

L’única forma d’aconseguir aliments segurs és el control oficial permanent?

Per què no un control oficial permanent a les cuines centrals?

Els sistemes de control oficial d'aliments a la Unió Europea

El 9 de novembre de l’any passat vaig escriure la primera entrada en aquest blog titulada “Quo vadis seguretat alimentària?”. Es tractava d’encetar un seguit de reflexions sobre l’esdevenir de la seguretat alimentària a Espanya i al nostre país i, per això, formulava algunes preguntes. Tenint en compte la importància que te la política de seguretat alimentària sobre la competitivitat del sector agroalimentari em (us) preguntava ¿tots els elements de la política de seguretat alimentària tenen una base sanitària?

Ja us podeu imaginar que jo crec que no, i d’aquí el meu convenciment de la necessitat de disposar d’un model de seguretat alimentària, específic i sense supeditació exclusiva a altres polítiques (ni econòmiques ni sanitàries).

He defensat moltes vegades que tenir un alt nivell de seguretat alimentària forma part de les infraestructures necessàries per fer competitiva la industria agroalimentària. Més enllà de l’objectiu irrenunciable de garantir aliments segurs i de qualitat, cal considerar la importància del sector agroalimentari en un context global. Per exemple, a Catalunya, el sector agrícola i ramader, juntament amb la industria de transformació d’aliments, representa al voltant del 4% del producte interior brut (PIB) i una proporció del 2,4% de la població ocupada. Si hi afegim el comerç d’aliments i la restauració col·lectiva, la proporció en termes de PIB es del 5,9% amb dades 2007. Cal tenir present que tot això es produeix en un context global on el sector serveis ocupa dues terceres parts del total del PIB.

Crec que el model de seguretat alimentària ha de plantejar solucions als tres grans reptes que compartim amb la resta de països de la Unió Europea (UE):

ü      Protegir la salut dels consumidors

ü   Facilitar la participació del sector agroalimentari en el mercat interior europeu i en els mercats globals

ü     Bastir un sistema de control oficial dels aliments creïble, prestigiós i homologable als dels països capdavanters que comporti, de retruc, un increment del prestigi internacional dels aliments produïts a Catalunya i a Espanya

Aquest enfocament és més necessari que mai en un context de crisi econòmica, malgrat que potser la industria agroalimentària ha estat el sector que millor ha aguantat el temporal, i més tenint en compte la seva clara vocació exportadora. Sense anar més lluny en una notícia difosa avui pel Departament d’Agricultura s’informava que la taxa de cobertura de la balança agroalimentària catalana amb l’estranger ha passat del 37,3% de l’any 1986 fins el 80,1% de l’any 2010. És a dir, que en 25 anys aquest indicador s’ha més que doblat.

Això vol dir que, en aquests moments, el valor de les exportacions és d’un 80,1% de les importacions. La millora de la taxa de cobertura prové d’un augment de les importacions en un 3%, molt inferior al de les exportacions que han crescut un 14%. Per capítols, el de la carn i elaborats carnis, sobretot porcí, és el que ha tingut un major increment. Però també han millorat altres capítols tradicionalment exportadors del comerç exterior agroalimentari com ara el de fruites, vi o cava i olis.

I sobre un dels elements del “sistema de seguretat alimentària”, els dispositius de control oficial, voldria  fer unes primeres reflexions globals que ens ajudin a situar-nos en el context europeu.

Ara farà quatre anys, el 19 de març de 2007, el llavors comissari de Salut i Protecció dels Consumidors, Markos Kyprianou, va parlar de la política de seguretat alimentària de la Comissió davant el Consell de Ministres d’Agricultura de la UE. La seva intervenció va ser molt dura, enumerant els escàndols alimentaris que s’havien produït en els 18 mesos anteriors. A més, va denunciar que els defectes detectats en els sistemes de control oficial dels països membres, que afectaven a tots els sectors de la cadena alimentària, no es corregien, segons els informes generats per les visites de seguiment de l’Oficina Alimentària i Veterinària (OAV) de la Comissió. En concret, durant l’any 2006, els sectors més problemàtics havien estat els dels productes d’origen animal, especialment la carn i la llet, amb higiene deficient, controls insuficients de traçabilitat i baixa instauració de sistemes d’autocontrol (APPCC).

Kyprianu va anunciar als ministres d’Agricultura que la Comissió desenvoluparia una sèrie de mesures de forma immediata. En primer lloc, adreçar una carta als serveis veterinaris de 12 països membres (França, Itàlia, Espanya, Holanda, Hongria, Portugal, Alemanya, Finlàndia, Grècia, Malta, Letònia i Polònia) demanant un Pla d’acció per corregir els incompliments identificats per l’OAV. En segon lloc, la realització, durant l’estiu d’aquell any, d’un seguit de missions extraordinàries de l’OAV als països on s’havien detectat problemes seriosos.

El comissari va “amenaçar” de que, depenent dels resultats de les auditories, es podien prendre accions correctives addicionals per part de la Comissió, com executar la clàusula de salvaguarda (limitacions a la comercialització) tant a un establiment individual com a tot un Estat membre si es detectava un risc per a la salut pública concret o sistèmic (per incapacitat del sistema nacional de control). A més va comunicar que, si això passava, s’obriria immediatament un procediment d’infracció amb presentació de l’informe al Comitè de la Cadena Alimentària i una nota de premsa acompanyada de l’informe i de les mesures preses per la Comissió (en compliment del principi de transparència).

No cal dir que aquestes mesures, basades en potestats per a la Comissió incloses al tractat d’Amsterdam arran de la crisi de les “vaques boges”, no han estat aplicades quasi be mai i, per tant, demostraven la gravetat de la situació.

Per als lectors intel·ligents no cal remarcar que les mesures proposades són de càstig econòmic (comercials). Fixeu-vos que quan hi ha un risc per a la salut pública es parla de tancar les fronteres del país afectat i que no pugui participar del mercat interior. Els de dins del país que es bombin !

Per reforçar els seus arguments va repartir un document confidencial consistent en un quadre on els països membres eren qualificats, amb tres notes -“més dèbil”, “mitjà” i “més fort”- segons l’eficàcia dels sistemes de control oficial en 18 àmbits inspeccionats per l’OAV.

Els àmbits valorats van ser:

Ø      Carn vermella i productes lactis

Ø      Certificació per a Rússia

Ø      Control del trànsit de productes d’origen animal

Ø      Sanitat animal

Ø      Productes de la pesca

Ø      Mol·luscs bivalves vius

Ø      Higiene alimentària de productes d’origen vegetal

Ø      Sanitat vegetal

Ø      Plaguicides

Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen no animal

Ø      Organismes modificats genèticament

Ø      Benestar animal

Ø      Control d’importacions d’aliments d’origen animal i d’animals vius

Ø      Encefalopatia espongiforme bovina

Ø      Subproductes d’origen animal

Ø      Seguretat dels pinsos

Ø      Scrapie

Ø      Residus en aliments d’origen animal i animals vius

M’he entretingut en valorar cada un dels països en el conjunt d’àmbits de la cadena alimentària. Per a això he tingut la paciència de, per a cada àmbit, atorgar 1 punt als països el sistema de control oficial dels quals ha estat qualificat com a “més dèbil”, 3 punts per als “mitjans” i 5 punts per als “més fort”. Després de fer una mitjana, i multiplicar per 2 per a que la “nota” sigui sobre 10, s’obté una nota final de cada país tenint en compte el conjunt dels 18 àmbits.

Els resultats són els següents:

Notable alt (més de 8):

Dinamarca (8,400)

Àustria (8,120)
Eslovènia (8,000)

Luxemburg (8,000)

Notable (entre 7 i 8)

República Txeca (7,866)

Holanda (7,646)

Bèlgica (7,500)

Estònia (7,428)

Eslovàquia (7,332)

Irlanda (7,250)

Letònia (7,106)

Bé (entre 6 i 7)

Suècia (6,856)

França (6,704)

Lituània (6,532)

Xipre (6,532)

Regne Unit (6,444)

Alemanya (6,532)

Finlàndia (6,284)

Aprovat (entre 5 i 6)

Malta (5,714)

Hongria (5,200)

Insuficient (entre 4 i 5)

Polònia (4,500)

Portugal (4,352)

Itàlia (4,222)

Espanya (4,222)

Romania (4,152)

Molt deficient (entre 3 i 4)

Bulgària (3,666)

Grècia (3,176)

A partir d’ara, per parlar amb propietat, s’han de tenir en compte aquestes dades o les llegendes urbanes?

Us heu portat moltes sorpreses?

Penseu que s’han produït molts canvis des del 2007?

A Catalunya, hem de fer alguna cosa o ja ens va bé anar sota el paraigua d’Espanya?

Cal replantejar-se el control oficial de la seguretat alimentària o continuem buscant burilles pel terra dels bars?

Deixo per a una altra estona el trobar els elements diferencials que inspiren els sistemes de control oficial de la seguretat alimentària dels països millor valorats.

Els 80 km/hora i les societats científiques

La junta directiva de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària (SESAL) està buscant la forma de que la SESAL es pugui pronunciar públicament, de forma àgil, davant d’esdeveniments relacionats amb la innocuïtat dels aliments. No és fàcil. Una cosa és donar dades o interpretacions quan hi ha una evidència científicament fonamentada i consolidada i una altra pronunciar-se sobre temes complexos o sobre la valoració de polítiques públiques. Hi ha casos, que afecten altres societats científiques, que ens ha de fer reflexionar.

Aquest més de febrer, davant de l’eliminació del límit màxim dels 80 km/hora als accessos a Barcelona per part del nou govern de la Generalitat de Catalunya, tres societats científiques (Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears, Sociedad Española de Epidemiología i Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria) van emetre una declaració “a favor de limitar la velocidad en los accesos a Barcelona”. He de confessar que la seva lectura em va deixar una mica perplex. 

En el paràgraf introductori deien textualment que “como profesionales de la salud pública queremos expresar nuestro apoyo a la limitación de la velocidad en los accesos a la ciudad de Barcelona, dadas las consecuencias positivas que implica para la salud de las personas.” Perfecte, vaig pensar, ara m’explicaran els fonaments científics d’aquest suport i les dades que l’avalen.

El primer punt ve a argumentar la “sorprenent” informació de que a més velocitat s’incrementen els accidents mortals i que nombrosos estudis ho demostren. Per a corroborar-ho jo esperava dades sobre l’evolució dels accidents en la “zona 80” des del 2008 (any de la seva implantació) comparades amb les d’anys anteriors. Doncs no, les xifres d’accidents que s’esmenten són de les rondes de Barcelona!!!. Altrament, esperava algun argument que justifiqués la manca d’interès per la salut de la població de fora de la conurbació de Barcelona ja que si la mesura és tan saludable ¿per què no estendre-la a tota la xarxa viaria de Catalunya?.

El segon punt de la declaració ve a fer una altra afirmació “impactant”: la contaminació és dolenta per a la salut. I, a més, que “las concentraciones de dos de los principales contaminantes, las partículas en suspensión (PM) y en menor porcentaje los óxidos de nitrógeno (NOx), se han reducido desde la implantación de la medida en el 2008.”

Home, he de reconèixer que m’esperava una mica més d’unes societats científiques farcides d’epidemiòlegs. Si es fa referència a un fenomen com la contaminació atmosfèrica, força complex, s’ha de tenir cura a l’hora de vincular la variació dels nivells de contaminants a una sola causa, si no es pot cometre l’errada de confondre correlació amb causalitat.

En un article sobre qüestions educatives que ara no venen al cas, publicat a La Vanguardia el 17 de novembre de 2008, l’inefable Xavier Sala Martin posava dos exemples d’aquest tipus d’errada comeses, l’una pels nadius d’Uganda i l’altra per un degà de Harvard. Cito textualment:

 “En 1982, tras un brote de ébola en Uganda, la OMS envió centenares de médicos. A las pocas semanas, los nativos constataron que los pueblos donde había más doctores, había más gente que moría. Dedujeron que los doctores traían la enfermedad y… los asesinaron.

En 1988 un decano de Harvard observó que los estudiantes que habían ido a clases particulares de SAT (exámenes de entrada parecidos a la selectividad), tenían peores notas que los que no lo habían hecho. Concluyó que las clases privadas eran perjudiciales y recomendó que no se utilizaran.

 …/…

Los doctores en Uganda no fueron repartidos al azar sino que se asignaron más doctores a los pueblos donde había más problemas. No eran los doctores los que causaban la infección, era la infección la que causaba la aparición de doctores. Los estudiantes de Harvard no utilizaban las clases particulares de forma aleatoria: los que tenían más dificultades tendían a utilizarlas más por lo que sus notas inferiores no indicaban que las clases particulares eran perjudiciales sino que tenían mayores dificultades.”

¿S’han fet estudis en els que s’ha tingut en compte la climatologia dels períodes comparats o la intensitat del trànsit?

En aquest sentit, la setmana passada el senyor Xavier Prats, portaveu de la Federació d’Estacions de Servei de Catalunya, deia en una entrevista a La Nit a RAC1 que...”calculo que en l’últim any hem perdut un 30% d’ingressos de mitjana.”

El tercer punt de la declaració era per a dir que la mesura d’aixecar el límit dels 80 km/hora no disminuiria significativament el temps de viatge.

Però on vaig quedar corprès va ser al llegir el quart i últim punt de la declaració on es demana “...una evaluación rigurosa e independiente del impacto en salud de la intervención para ponderar los efectos de la limitación de la velocidad a 80km/h…”.

Es demana un estudi per mesurar l’impacte sobre la salut quan es comença la declaració mostrant “...nuestro apoyo a la limitación de la velocidad en los accesos a la ciudad de Barcelona, dadas las consecuencias positivas que implica para la salud de las personas.” !!!

¿Per a que fer un estudi si ja sabem el resultat? ¿O no?

I més quan la declaració acaba amb una de freda i una de calenta:

“La experiencia de Barcelona, como la de otras ciudades europeas, merece considerarse entre los ejemplos de protección de la salud de la población. Abogamos por mantener esta medida en beneficio de la salud de los ciudadanos mientras no haya estudios rigurosos que demuestren lo contrario.”

Es a dir, traduint, estem segurs que la cosa funciona i si algú ho dubta que ho demostri. Això si, nosaltres no hem de demostrar que funciona.

Però el millor estava per arribar ja que els articles de El País del 8 de febrer (Las sociedades científicas de salud pública critican el fin del límite de la velocidad en Barcelona) i del mateix diari del 9 de febrer (Las sociedades científicas cargan contra la Generalitat) ens deixen una "perla" fantàstica:

El presidente de la SEE, Fernando G. Benavides, ha dicho: "Los argumentos que utilizamos no son especulativos, sino que se sabe que la limitación ha reducido la contaminación y la cantidad de accidentes. Los detractores utilizan argumentos ideológicos, y desde la Sociedad Española de Epidemiología no entendemos por qué la han tomado con esta medida. La han elegido como un símbolo para demostrar quién manda aquí".

(Les negretes són meves)

Llàstima que sempre hagi “indocumentats”, en aquest cas “indocumentada”, que parla amb l’Agència Catalana de Notícies i dona avui (28-02-2011) la seva opinió professional, publicada a directe.cat:

“Els responsables de Trànsit a Londres consideren ineficaç per reduir la contaminació aplicar mesures com els 80 km/h fins fa poc vigents a l'àrea metropolitana de Barcelona. La cap d'Estratègia i Trànsit de Transports de Londres, Samantha Kennedy, ha explicat que a la capital britànica les mesures de reducció de les emissions es basen en la regulació del trànsit i en garantir que els vehicles circulin de forma fluïda. Segons Kennedy, si els cotxes 'avancen més fàcilment per la carretera' es produeix un 'efecte positiu' per la contaminació. Kennedy ha considerat poc eficaces mesures com les del 80 km/h que s'apliquen a Barcelona si no es desenvolupen en un context global de millorar la fluïdesa del trànsit. 'Els estudis demostren que reduir la velocitat a un nivell per sota del més òptim pel motor incrementa les emissions d'aquell vehicle individual', ha assegurat.”

Crec que a SESAL és més difícil que ens passin coses així, donada la diversa procedència dels seus socis, la qual cosa ens obliga a madurar més els nostres pronunciaments i a que la ideologia no ens encegui. De totes les maneres s’ha de tenir cura amb les filies i les fòbies....  

I de la utilització de les societats científiques com a "mamporreros" de la lluita política...

Ho deixo per a la vostra reflexió...

Mercat únic

Els que fa temps que treballem en això que anomenem “seguretat alimentària” i que ens ha tocat anar als ministeris de Madrid ens hem hagut de sentir sovint allò de “la unidad de mercado” per justificar les mesures uniformadores, envaint competències autonòmiques, que es prenen des del Govern central. Ara que torna a revifar l’ofensiva contra les comunitats autònomes (“calamidades autónomas” en llenguatge ministerial) paga la pena llegir un article d’en Germà Bel publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2009, que m’he atrevit a traduir (perdó per les errades). Ens ha de servir per a poder “descodificar” el que volen dir els Sr. Rajoy, Aznar i Rodriguez Zapatero quan parlen de legislar per a “garantizar la unidad de mercado”. No s’han assabentat encara, o si i els hi és igual, que el mercat no és “nacional” sinó “interior” i que ens afecta més, a Catalunya, el que passa a Perpinyà que el que passa a Almendralejo.

Sobre l’excel·lent llibre d’en Germà “España, capital París” parlarem un altre dia. Per cert, sembla que està a punt de sortir l’edició en català.

¿Unitat de mercat o unitat nacional?

S’estén l’obsessió per la ruptura de la unitat de mercat a Espanya. No s’entén molt bé per què, doncs la preocupació s’expressa en categories conceptuals, però no baixa al contrast de problemes concrets i reals. Es clar que potser aquest malestar sigui solament símptoma d’alguna cosa més greu i profunda.

La Constitució i el seu desenvolupament legislatiu posterior va reservar el control de la unitat de mercat a les institucions centrals de l’Estat. Amb dos exemples en tindrem prou: la regulació del comerç interior (la competència autonòmica més destacada sobre mercats) s’exerceix segons les bases dictades pel legislador central. Així, en 1985 el Govern central va decretar la llibertat total d’horaris comercials, que va estar en vigor fins ben entrats els anys noranta. Això evidencia amb claredat on resideix la potestat regulatòria fonamental. Per tant, qualsevol formació política pot –si vol- postular un únic marc general de regulació comercial per a Espanya, el que requereix poc més que aprovar una llei ordinària a les Corts.

Altre exemple molt rellevant és el del control de les actuacions restrictives de la competència, que a Espanya està reservat en la seva pràctica totalitat a la Comissió Nacional, mentre alguns tribunals autonòmics exerceixen algunes funcions en assumptes d’ordre interior (i menor).

En què pensen els que pateixen per la unitat de mercat? En les diferències fiscals (en successions)? En que existeixen diferents llengües oficials en algunes regions? En que algunes regions acaten donar subsidis a concessionaris de cotxes i altres no? Francament, aquestes obsessions es curen viatjant o llegint. L’il·lustra el cas dels EUA, paradigma d’economia de mercat: cada estat té el seu propi IRPF, l’IVA és decisió lliure estatal... àdhuc hi ha especificacions estatals en les regles de les assegurances de trànsit i de consum. Ah!, i les plaques de les matrícules són propietat estatal, i existeix l’obligació legal de tornar a matricular qualsevol vehicle en l’estat de residència (a un país amb tanta mobilitat!). Amb tot això, ningú discuteix als EUA sobre malalties imaginàries de la unitat de mercat! Tampoc existeixen debats quant a l’efecte sobre la unitat de mercat de l’existència de diverses llengües oficials (més i millor reconegudes que a Espanya) en països tan avançats i amb mercats tan dinàmics i units com Suïssa, Canadà, Bèlgica o Finlàndia.

Es clar que seria molt ingenu pensar que el problema és solament de manca d’informació. L’obsessió per la unitat de mercat és símptoma (solament un més) de quelcom més profund: la creixent percepció a Espanya que la descentralització ha arribat a “un límit” al que mai hauria d’haver arribat, perquè amenaça la unitat nacional. S’acarona la rectificació, i en aquestes hi anem. Seria molt demanar que no es digui unitat de mercat quan en realitat es vol dir unitat nacional? Al menys, així ens entendríem millor.

Germà Bel

La Vanguardia, 4 de juny de 2009